divendres, 21 de juny del 2013

Emma

Jo sóc de les que es queixen i rondinen. De les que de seguida s'enfaden i s'atabalen. M'empipo quan el Gran torna a perdre una goma a l'escola. Quan la Mitjana es nega en rodó a menjar-se els espinacs. Quan el Petit decideix escopir el que té a la boca o menjar els espaguetis amb les mans. Quan el Gran es torna a deixar la jaqueta a l'escola o no gosa fer una pregunta a la senyoreta. Quan la Mitjana fa comèdia perquè li fem cas. Quan el Petit no vol inhalar. Quan tots tres m'omplen la casa de sorra, precisament el dia que la tinc més neta. Quan es barallen a la banyera i discuteixen per la cullera d'StarWars. Quan rondinen ells si han d'ajudar a parar taula o portar una bossa. Quan la Mitjana s'encanta davant del bol de cereals i necessita més de mitja hora per vestir-se. Quan el Gran no m'escolta la sisena vegada que li dic una cosa. Quan no contesten quan algú els parla. Quan el Gran no es menja l'entrepà perquè li agraden més les xocolatines de la seva amiga. Quan la Mitjana contesta de mala manera. Quan al Gran se li escapa el pipí perquè estava jugant i no ha volgut parar...

L'Emma no podrà foradar uns pantalons nous el primer dia. Tampoc no podrà barallar-se amb el seu germà per veure a qui li toca avui el primer petó de bona nit. No tindrà un primer dia d'escola ni dormirà una nit al Kindergarten... L'Emma i els seus pares han lluitat. I molt. Però l'Emma no tornarà a bufar espelmes.

I jo, quan em torni a queixar de petiteses, procuraré pensar en la lliçó que l'Emma i la seva família ens han donat.





dimarts, 18 de juny del 2013

De tornada

home sweet home
Al Kindergarten de la Mitjana i el Petit hi ha una família romanesa amb dos nens calcats. No exagero, no. El gran té dos anys i mig; el petit, sis mesos. I són clavats. Si no fos perquè un ja camina i l'altre només va en braços, diríeu que són bessons. Idèntics, vaja. Dissabte, a la festa d'estiu del Kindergarten, vaig comentar-ho al pare de les criatures, i quan li vaig fer notar que a casa nostra, a dia d'avui, els nens s'assemblen com un ou a una castanya, em va avisar que el més normal és que s'assemblin, perquè tenen un origen comú. Paredetrès, tremola.

Que els nostres no s'assemblen no és només una qüestió òptica. Que també. El Gran és llarg i prim, de cabells negres, brillants i molt llisos, ulls foscos, pestanyes eternes i pell morena. Només diré que a aquestes alçades, i malgrat la foscor d'aquest hivern, és l'únic de la família que exhibeix un envejable bronzejat. La Mitjana ha sortit amb els cabells esbullats, arrissats com el paredetrès de petit, diuen, ulls marrons, pell clara i una panxolina encara prominent. El Petit, de moment, és del color del mató, té quatre pèls rossets i mal repartits, i uns ulls grossos encara per definir.

Divendres a la tarda vaig acabar les meves vacances de nens. Les meves colònies particulars. I vaig agafar el tren de tornada a casa. Amb ganes d'arribar a casa i tornar a la normalitat. I amb curiositat per veure com em rebrien tots tres. El que va passar l'endemà només serveix per corroborar que el Gran, la Mitjana i el Petit van cadascú per lliure. O sigui que ja podem anar dissenyant estratègies múltiples per afrontar amb garanties les respectives adolescències.

Quan vaig arribar a casa, la Mitjana jeia al llit endormiscada, mentre els dos mascles clapaven profundament. Em va fer una fortíssima abraçada i, amb els ulls mig tancats, va dir que m'havia trobat a faltar molt. I devia ser veritat, perquè l'endemà la vaig tenir enganxada com una paparra tot el dia. Em seguia a tot arreu sense excepció. Fins i tot a la festa del Kindergarten va plorar cada vegada que me'n vaig separar un segon, per anar a saludar algú, omplir el plat de magdalenes, pastissos i maduixes, o rescatar el Petit d'algun perill imminent. Les educadores, ja de per si molt donades a exagerar la importància de la presència materna i paterna a tothora, em van comentar que la Mitjana havia estat força sensible els últims dies. També van aprofitar per explicar-me que un dia que la Mitjana va arribar a classe amb els cabells deixats anar, en explicar-li que segurament el papa no hi havia pensat, diuen que la Mitjana va respondre: "El papa només pensa en la mama". Ho haurem de contrastar amb el paredetrès, això.

El Petit, per la seva banda, va estar-se 20 minuts sense voler venir als meus braços. Només una curta abraçada, va fer-me, abans de reclamar la presència del seu pare. Com si em volgués dir: "Ep, que tu vas marxar i ja no comptava que tornaries". Em mirava de reüll, reia i s'abraçava al pare. Si en comptes de quinze dies hagués estat fora un mes, ja ni em saluda. Afortunadament, al cap de poca estona la vergonya va desaparèixer. I des d'aleshores, com si res.

El Gran, rei dels mimos per excel·lència, va llevar-se el primer i em va tenir abraçada deu minuts. Com li agrada fer sempre que s'aixeca abans que els seus germans i té els pares per a ell tot sol. I de seguida, em va explicar el més important que havia passat aquelles setmanes: "Quan van venir els avis, l'avi va portar l'iPad". Ja està tot dit. On hi hagi una tauleta, que s'aparti la mare. Dos dies, un pastís cremat i cinc rentadores després, si no fos per aquesta calor, podríem afirmar que hem tornat a la normalitat.


dimarts, 11 de juny del 2013

Kindergarten (III)

El Kindergarten de la Mitjana i el Petit és de luxe. Sí, sí, no exagero. Per motius que no vénen al cas, l'atenció que hi reben les criatures és excepcional. Opino jo, humilment. Ja he dit en altres ocasions que a mi els alemanys m'han ben convençut, amb el seu concepte didàctic per a l'etapa infantil. I és que encara que sembli que hi imperi el caos, tot està pensat, reflexionat, debatut i consensuat. Tot. Per això cada vegada que rebo un email amb l'ordre del dia de les reunions entre els representants dels pares i mares i la direcció del centre, al·lucino. Mandarines i tot el que us pugueu imaginar. Perquè no puc arribar a entendre que alguns pares i mares esperin dels educadors el que ells posaria la mà al foc que no fan a casa. M'explicaré.
 
Un pare o mare del grup del Petit ha manifestat la seva preocupació per si les criatures petites, que no saben parlar i per tant no poden expressar les seves necessitats, desitjos i malestars, prenen prou aigua al llarg del dia. Per assegurar-ne el consum adequat, proposa el següent (cito textualment): "Hem pensat que es podria introduir una presa planificada d'aigua en la rutina diària de la llar d'infants; és recomanable beure aigua regularment i no només quan un té set. A més, a les criatures els motiva més fer les coses en grup. Tots traurien profit de "l'hora de l'aigua" (els mestres donarien aigua/infusions als nens cada hora en punt)."
 
Jo, senyors, vaig caure de cul. Estic temptada d'indagar qui ha estat l'espavilat que ha tingut una idea tan brillant, més que res per esmunyir-me a casa seva i comprovar si cada vegada que el rellotge toca les hores surt algú amb una safata i tants gots d'aigua com criatures hi ha a la casa. Francament, no em sembla seriós. Prou feina tenen uns a ocupar-se dels nostres fills i els altres a treballar i ocupar-se de la casa com per haver d'invertir el temps a parlar d'aquestes minúcies. Perquè d'acord que hi ha coses millorables, al Kindergarten i a tot arreu, però no cal arribar a aquest extrem.
 
Puc arribar a entendre que algú es queixi perquè el seu fill o filla juga al pati sense jersei ni bufanda quan fa un fred que pela. Que a alguns se'ls posin els pèls de punta quan pregunten si els nens abans d'anar a l'escola aprendran ja l'abecedari. O fins i tot que a d'altres els resulti difícil d'entendre que els nens mengin amb els dits i això gairebé generi aplaudiments. Benvinguts a Alemanya. Ara, que algú intenti imposar conductes que tenen més d'exèrcit que de centre educatiu, a mi no m'entra ni amb calçador.
 
De tota manera, he de reconèixer que se'm va escapar el riure per sota el nas quan vaig llegir un altre dels punts de l'ordre del dia. Algú demanava humilment que s'ensenyés com a mínim els nens a agafar bé el llapis. I és que el Gran és a punt d'acabar primer i encara l'agafa que fa esgarrifar. És clar que jo també faig el mateix.




dissabte, 8 de juny del 2013

Com peix a l'aigua

Herrrrrrrlich!
No posar cap rentadora durant sis dies és una d'aquelles coses que només em passen molt de tant en tant, quan fem vacances a casa els avis. Però aquest matí, quan he aixecat la tapa del cistell i he considerat que fer bugada encara podia esperar, he pres finalment consciència que aquesta quinzena de feina a Suïssa, si bé no es pot considerar com unes autèntiques vacances, sí que comporta un desgast marujil que tendeix a zero.
 

Ara, a l'equador de les meves colònies particulars, i malgrat un parell d'infortunis poc rellevants, sé valorar el fet d'esmorzar amb calma fullejant un llibre (el primer de tots, Saftfasten, un il·lustratiu compendi de teories i pràctiques sobre el dejuni, i que gairebé m'ha convençut). Arribo a la feina neta i dutxada però, sobretot, sense taques traïdores ni un xumet a la butxaca. Em prenen per una persona seriosa i responsable (ep, i ho sóc de veritat!) i faig un dinar equilibrat regat amb converses adultes sobre els temes més variats, però sobretot sobre com arreglar el món en general i Espanya en concret. Tela.
 
Fins i tot amb l'allotjament he tingut sort. I si no, que ho preguntin a dos dels meus companys de batalla, l'economista i el benjamí. Davant l'escassetat d'habitacions d'hotel per aquestes dates (potser els entesos ja sabeu que comença ArtBasel, segons diuen la fira d'art més important de...), mentre a mi em van assignar la casa d'una amiga de la cap del departament, que hi va veure la possibilitat de guanyar uns dinerons extres per pagar-se unes vacances, aquests dos nois van anar a parar en uns apartaments molt moderns i cèntrics, però que tenen una petita pega: un club de dones de bona vida que, en comptes d'això, precisament, no els deixa aclucar l'ull. El bum-bum de la música fins a altes hores de la matinada, sorolls qualificats d'"estranys" i encontres inesperat amb dones voluptuoses a l'ascensor han portat un d'ells a demanar asil nocturn a casa d'uns amics. L'altre, el benjamí, continua allà. Perquè no li queda més remei, s'entén.

Divendres ens van anunciar que avui no calia treballar. I a punt vaig estar de pujar al tren i plantar-me a casa gairebé per sorpresa, sense donar temps a reaccionar. Per sort, com s'ha demostrat, el paredetrès em va fer entrar en raó i em va recomanar que em quedés. A descansar. I jo, com que sóc obedient, li vaig fer cas. Santament. Perquè avui els astres s'han alineat de tal manera que ha fet un dia de ple estiu. Amb l'afegit que ens han convidat a passar el dia al "club". I malgrat haver deixat el banyador ja expressament a casa, per allò de no haver d'ensenyar les vergonyes no només a tothom, sinó encara pitjor a la gent amb qui has de treballar, quan arribats a lloc me n'han deixat un, no he sabut dir que no. I m'he banyat. Llarga estona. I no sé si algú ho notarà, però tinc la sensació d'haver-me espolsat l'hivern de sobre. Demà tornarà a ploure, però ja m'està bé. El meu dia d'autèntiques vacances ja no me'l traurà ningú.

dissabte, 1 de juny del 2013

Tancat per "vacances"

Demà, a aquesta hora, no hauré banyat el Petit. Tampoc no hauré preparat el sopar de tots tres. Ni tan sols hauré fet inhalar el nas de mocs mirant dibuixos, acompanyat fidelment dels seus dos germans, que no deixen passar cap oportunitat d'asseure's davant del televisor. A més, no hauré preparat el biberó, ni hauré llegit cap conte de bona nit. Tampoc no hauré hagut d'alçar la veu quinze vegades per insistir que vagin a rentar-se les dents i fer l'últim pipí. I tampoc no els hauré fet cap petó de bona nit, amb tots els rituals que això comporta. No.

Demà, a aquesta hora, quan tots tres dormin, seré a tres hores en tren d'aquí, en un altre país, a punt de començar una petita gran aventura. Hauré agafat la maleta amb roba per a tretze dies i hauré arribat a l'apartament que m'acollirà durant la meva estada. En una nova ciutat, amb el seu riu, la seva gent i un dialecte incomprensible. Una ciutat on l'alemany que he après em temo que de poc em servirà. Perquè per tothom és sabut que els suïssos no és que parlin amb un mitjó a la boca, no, sinó que se n'empassen tres parells.

Qualsevol mare que no s'ocupi al 200% del seu fill
pot ser titllada de Rabenmutter - de mala mare, vaja
Aquests dies seran una oportunitat per submergir-me de ple en la feina, sense haver de pensar (més del compte) en tot l'utillatge i la quadramenta d'horaris als quals estic acostumada. Perquè de tot això se n'encarregarà el paredetrès. Molt valent, ell. Amb l'ajuda de tota la xarxa de mans amigues que he anat teixint durant setmanes. Tot està previst. Tot, menys els imprevistos, perquè precisament fan de mal preveure.

Però aquests dies seran també difícils, perquè d'un dia per l'altre deixaré d'haver-me d'ocupar de què mengen, quina roba porten, a quina hora s'han d'anar a buscar i quines activitats tenen previstes. Per bé que el paredetrès ni comença de zero ni trobarà la casa buida. Al contrari, hi ha llet del Petit per parar un tren sense frens. He acumulat bolquers, tovalloletes i xumets que abastarien una llar d'infants sencera durant un mes. El congelador vessa d'entrepans que el Gran s'emportarà per esmorzar a l'escola. Mitja ciutat està avisada de la meva curta absència i s'ha declarat disposada a donar un cop de mà en cas de necessitat. I el Gran i la Mitjana estan assimilant que durant dotze nits ho hauran de demanar, consultar i preguntar tot al seu pare.

Seguint els passos de l'aviadecinc, que en temps immemorials ja feia estades de quinze dies a Basilea, penso tornar carregada de xocolatines. D'aquelles amb fotografies de les atraccions turístiques, els prats verds i les muntanyes nevades. I, si la feina ho permet, espero poder-me prendre el cafè amb llet del matí sense cap nen a la falda, descobrir l'encant de la ciutat sense empènyer un cotxet i tenir converses de persona adulta. Si és que encara me'n recordo.

Per tot això, i el que hi pugui haver de més, ja em perdonareu si no piulo gaire. O gens.