dimecres, 10 de desembre del 2014

Futbol, futbol, futbol, sempre futbol...

Das Runde muss ins Eckige
...que diria la Mitjana.

A mi el futbol m'agrada. Quedi dit d'entrada. Qui em coneix, ho sap, si bé és cert que els últims anys he perdut fal·lera i tot em rellisca una mica més.

Aquí les escoles no tenen equip de futbol. Tan pràctic que seria... doncs no! L'única possibilitat és apuntar-lo a un Verein.

Quan a començament de curs vam cedir a la insistència del Gran i vam apuntar-lo a un equip de futbol, ja ens temíem que l'esport rei ens condicionaria tardes entre setmana i matins de cap de setmana. El que jo no m'imaginava és que també em provocaria galipàndries, congelació d'extremitats i la síndrome de les botes brutes. A banda de nervis i més d'un disgust.

El Gran és feliç al seu equip de futbol. Això sol ja fa que valgui la pena... oi? No serà el proper Messi, però s'entrega en cos i ànima quan l'entrenador els diu de fer voltes al camp d'atletisme, dues per cada gol encaixat en l'enèsima derrota. Vol anar a veure els partits fins i tot quan no el convoquen i llueix el xandall del club, nou de trinca, amb el seu nom (correctament) imprès. Des que va començar, no fallem ni un dilluns ni un dimecres, sempre hi va amb ganes i diu que s'ho ha passat molt bé, mentre jo miro com han quedat les botes i em desespero, perquè hauré de rascar fang a zero graus i després encara faran pudor.

Rieu-vos dels peus adolescents! Heu tingut mai unes sabates de futbol humides al cotxe? Nosaltres les vam deixar un dia perquè encara regalimaven i l'endemà al cotxe no s'hi podia ni estar del tuf que feien. Per cert, apunto que he de comprar devorolor o el que sigui que venen ara. Amb urgència.

Aquests dies fa fred. Molt. Però els entrenaments continuen. A la intempèrie. De fet havíem tingut un poliesportiu a la nostra disposició, però després de dues sessions la majoria de pares i mares es van queixar que els lavabos feien pudor i no es podia aparcar enlloc, i vam tornar al camp d'entrenament, a jugar sobre el Matsch i mig a les fosques, perquè a quarts de cinc ja no es veu res, i el camp que els toca als F2 no té il·luminació. Mala sort. La bossa d'esport que teníem fins ara se'ns ha quedat petita: no hi caben la roba interior tèrmica, el forro polar, els guants i el gorro d'esport. Amb una pila així de peces de roba, la probabilitat que el Gran se'n deixi alguna al vestidor es multiplica per cinc. Com a mínim.

Avui el Gran no té entrenament. L'han suspès pel mal temps. No és que hi hagi un pam de neu, ni que plogui a bots i barrals, ni que la boira redueixi la visibilitat a menys de dos metres. Crec, sincerament, que l'entrenador ja tenia ganes de vacances. Sigui com sigui, el Gran em rebrà decebut quan el vagi a buscar i no veurà l'hora de tornar als entrenaments. Però això ja serà al gener. I fins aleshores, s'haurà de conformar de veure els partits a la tele.


dimecres, 12 de novembre del 2014

Hora de plegar

no tanquem al migdia: tanquem tota la tarda
Llei de Murphy número ???: si una criatura ha de prendre mal al Kindergarten, serà un dimecres a partir de les 12 del migdia. Quan tots els pediatres de la ciutat ja han tancat la paradeta. Fins l'endemà. No fos cas que treballessin més del compte.
Sempre que sona el telèfon i la pantalleta anuncia el telèfon del Kindergarten, pots estar segur que alguna cosa ha passat. En el millor dels casos, només és un virus: de panxa, de tos o de mocs. Altres vegades, però, el que volen és anunciar-te una patacada.

Dimecres passat, el Petit va caure de la Laufrad al pati de l'escola. I si bé quan va amb bicicleta amb nosaltres pel carrer sempre porta casc, al Kindergarten això no s'estila, i les criatures, com ja vaig explicar fa temps aquí, corren amunt i avall amb les seves bicis sense pedals, esquivant pedres, companys indefensos, educadors i pares i mares.
El Petit va caure de cap i li va sortir un nyanyo monumental, semblant al que va lluir fa dos estius, en caure del llit mentre feia la migdiada. Mida pilota de ping-pong. El motiu de la trucada que vaig rebre era clar: havia d'anar a recollir el Petit immediatament i portar-lo al metge per descartar una commoció cerebral. Perquè ells, els del Kindergarten, s'estimaven més que fos jo qui n'assumís la responsabilitat. El Petit estava "bé", només calia controlar-lo. I això, havien decidit que era cosa meva. Encara que fossin les 11.30 del matí i jo m'hagués acabat de preparar un te i em disposés a continuar treballant, alhora que pensava: "Encara et queden unes quantes hores, vas bé".
Evidentment, com a mare responsable que sóc, encara que em rebenti, vaig anar a buscar el Petit de seguida, vaig deixar que acabés de menjar-se l'arròs que li havien posat ("no l'ha vomitat, això és bo") i vaig disposar-me a portar-lo al metge. Però ai las! Dimecres a les 12 no hi ha pediatre que visiti i la ciutat, per gran que sembli o sigui, només té unes urgències infantils (bé, dues, però la segona acostuma a enviar tothom a la primera), i unes soles urgències per a traumatismes infantils.
No sé a quant pujarà la factura, però la doctora Moltamable que ens va atendre no ens va dedicar més de dos minuts. Ni la tan esperada tirita, no li va posar. El Petit podia marxar.
Ahir a la tarda, en recollir-lo, tornava a tenir el nyanyo inflat i li feia mal. Però ningú no va saber dir-me com havia passat. Ni on. De tota manera, potser millor així, perquè si se n'haguessin adonat avui, m'haurien tornat a trucar després de les dotze, i ara seria altra vegada a l'hospital.

dijous, 6 de novembre del 2014

Ortografia

lliçó de català
Que visquem a l'estranger no vol dir que no estiguem al cas del que passa a casa nostra. No portem el recompte exacte dels casos de corrupció, ni seguim al minut les picabaralles dialèctiques dels polítics, però les coses importants les sabem. Entre elles, a quina hora fan El gran dictat. I és que el Gran no perdona.

Gran aficionat als llibres i les lletres, però també els concursos i tot allò que tingui un bri de competitivitat, el Gran s'empassa sense parpellejar totes les proves del concurs, segurament sense acabar d'entendre què es demana als concursants, però atent en tot moment al marcador, el temps i la classificació.

Per això, i perquè les vacances són precisament per sortir de la rutina i ampliar horitzons, vaig decidir endur-me el Gran i la Mitjana a una gravació d'El gran dictat. Sabent que m'arriscava, sobretot perquè la Mitjana tot just comença a aprendre a llegir i el risc de badalls i comentaris en veu alta en horari de màxima audiència (o gairebé) era elevat.

Feia anys que no trepitjava un plató de televisió i, com era d'esperar, me l'imaginava més gran. El públic era nombrós i la tarda s'augurava interessant, perquè compartir graderies amb els alumnes d'un institut de la perifèria de Barcelona prometia. Me'ls imaginava fent-se selfies, arreglant-se cabells i maquillatge i assenyalant la pantalla cada vegada que s'hi veien enfocats, rient com només es riu quan les hormones estan desbocades, però la realitat va superar la ficció.

Em va fer riure que les hostesses parlessin sempre en primera persona del plural: anirem passant, anirem seient, aplaudirem, somriurem... Em van recordar la meva etapa adolescent les empentes per seure a primera fila. Se'm van fer llargs els minuts d'espera entre programa i programa. Però em va agradar veure que el Gran seguia atent el desenvolupament del joc i la Mitjana, si més no, també ho feia veure.

Nosaltres vam superar la gravació amb nota. I no ens vam endur ni l'entrepà. Vaja, que ens hi deixaran tornar. Crec.

No pot dir el mateix un dels alumnes de secundària, al qual van expulsar del programa per clavar collejas als companys de fila durant la gravació, després d'haver estat avisats ja al començament per mostrar el dit del mig durant les proves de volum d'aplaudiments i somriures.
Sorprenentment (o no), no va marxar compungit i vermell com un tomàquet, sinó que encara gesticulava i remugava un pero si no he hecho nada.
Menys punts que la Mitjana, hauria fet aquest noi, al concurs.
Trist.

dijous, 23 d’octubre del 2014

Prohibicions escolars

Un dinar dolcet
Alemanya és el país dels pans. Molt abans que la moda del pa integral i de farines poc conegudes arribés a casa nostra, aquí ja havien convertit el Vollkornbrot en l'estendard de l'alimentació saludable, a la qual, si s'hi sumen tots els productes bio i öko del mercat, clarament no hi ha lloc per al nostre estimat pa blanc.

Certament, des del punt de vista estrictament nutricional, el pa blanc, fet amb farina de blat, no aporta gaires beneficis a l'organisme. El pa integral o mixt, amb llavors o sense, li passa la mà per la cara. Però, heu provat d'untar Nutella en un pa d'aquestes característiques? Heu preparat un pa amb tomàquet amb aquests pans tan atapeïts que costen fins i tot de mastegar i empassar? Ni el millor fuet d'Olot aconsegueix convertir el mos en un plaer.

D'acord, és important que les criatures aprenguin a alimentar-se de forma saludable, però d'aquí a prohibir el pa blanc a l'escola, em penso que en fan un gra massa. Jo ja he intentat posar-los un tros de cogombre, un de pebrot i tres tomàquets per esmorzar, així, sense amanir. Però per bé que, per exemple, la Mitjana devora el Gurke i el Gran adora els tomàquets, sempre m'han tornat intactes, estovats i llefiscosos. Perquè les gairebé tres hores que passen des que servidora prepara la carmanyola de l'esmorzar, fins que l'obren a la primera pausa, els roben tot l'atractiu.

Per això, i per rascar uns quants minuts al rellotge cada matí, a casa només es prepara un entrepà. Com a molt, acompanyat de fruita o una compota. I punt. I tot i que sempre intentem que sigui amb pa moreno i un component de sucre inferior a 0,01, no sempre ho aconseguim.

Aquest dimarts, quan la Mitjana va tornar a casa amb les magdalenes per estrenar, amb les ganes que tenia de menjar-se-les el vespre anterior, després de treure-les del forn, em va semblar que la Frau B. en feia un gra massa. La Mitjana no s'havia pogut prendre l'esmorzar perquè no era gesund. Tant se val que també portés una poma i s'hagués pres la llet amb cereals abans de sortir de casa. Tant se val que a la cantina de l'escola hi hagi quètxup dia sí dia també. Tant se val que un parell de cops al mes els donin Kaiserschmarrn amb salsa de vainilla com a plat principal (i únic). I, finalment, tant se val que l'alliçonadora Frau B. doni ossets de goma a les criatures quan es porten molt bé a classe.

Oi?

Deixar sense esmorzar una criatura per aquest motiu, o fer que s'hagi d'amagar sota el pupitre per clavar-hi mossegada (com ha passat moltes vegades a la classe del Gran), no em sembla la millor manera d'educar-los en una alimentació saludable. I menys encara si el pa integral amb cogombre pot anar acompanyat, això sí, d'un iogurt amb smarties, un suc de fruites ensucrat o un paquet de galetes de xocolata per a la segona pausa. I si a això hi sumem el trist Abendbrot que endinyen a les criatures en aquest país (perquè un sopar a base de pa amb embotit i formatge, diàriament, és un atemptat si més no contra el bon gust), em sembla a mi que un parell de magdalenes de tant en tant es mereixen un lloc a l'esmorzar de la primera pausa.

divendres, 3 d’octubre del 2014

Vergonyes

alimentació en cadena
El Gran fa tres dies que no dina. Que en comptes d'enfilar el camí de la cantina, se'n va directament al pati a jugar. I no és que no tingui gana, no. Que de gana en té sempre. I molta. El que li passa ho vaig descobrir durant la inspecció rutinària de cada dia, és a dir, quan al cotxe vaig preguntar-li a ell i la seva germana què havien dinat. Amb la particularitat que el millor amic del Gran venia amb nosaltres. I va destapar la caixa dels trons.

- (maredetrès) Què heu dinat avui?
- (Gran) Mmm, no me'n recordo.
- (Amic) El Gran fa tres dies que no va a la cantina.
(silenci sepulcral)
- (maredetrès) És veritat, això, Gran?
- (Gran) Sí. És que no tenia gana.
- (Amic) Menjar és més important que jugar, per això jo sí que vaig a la cantina.
- (maredetrès) Gran, que no et vaig explicar ja el dia que no vas dinar perquè la cua de la cantina era massa llarga i tenies pressa que dinar és el més important, que no pots estar sense dinar?
- (Gran) Sí.
- (Amic) Jo m'estimo més dinar per tenir energia per jugar a futbol.
- (maredetrès) A veure, Gran. Que potser has perdut la targeta de la cantina?
- (Gran). Sí.
(tate!)
- (Gran) La vaig deixar allà liegen i després ja no hi era.
- (maredetrès) I per què no ens ho havies dit? Per què no vas avisar el Herr R.? Pots anar a la cantina igualment i explicar el que t'ha passat. O dir-nos-ho a nosaltres, que tot té solució, podem demanar una targeta nova.
- (Gran) Ah.
- (maredetrès) El pitjor de tot és que ens has dit mentides, perquè ahir i abans d'ahir bé que em vas "explicar" el que havies dinat.
- (Gran) Perdó.

Si no hagués estat pel bocamoll de l'Amic, no sé quants dies, setmanes o mesos hauria aguantat el Gran sense dinar. Fins quan hauria estirat la mentida. Quants quilos hauria perdut. Si hauria demanat el berenar amb encara més insistència.
Que la timidesa costa de vèncer, ho sé per pròpia experiència. Que el Gran en aquest sentit encara té un llarg camí per recórrer, és evident. Esperem que, a partir d'ara, sigui com a mínim amb la panxa plena.

dimarts, 30 de setembre del 2014

Fuchstanz

quan fa baixada tot va millor
Una de les primeres coses que aprens quan arribes a Alemanya és que el bon temps pot ser efímer i esvair-se en qüestió d'hores. Que no es poden planificar sortides a llarg termini, a menys que no t'importi acabar trescant per la muntanya amb pluja o neu i no et faci mandra netejar fang de les sabates durant tres dies i tres nits. Aquí la norma és clara: que fa sol, motxilla, jaqueta, vambes i al carrer. Perquè no se sap mai quan tornarà a sortir l'oportunitat. I quan vas de cara a l'hivern, qualsevol dosi de vitamina D és benvinguda.

El nostre pulmó verd no és tan gran com Collserola, però permet l'esbarjo en diverses facetes. Les de més tirada: descens a tota velocitat amb btt per camins transitats per gossos, criatures i altres éssers despistats, curses encobertes de motos de gran cilindrada i baixades amb trineu amb desnivell superior al 15%. Esports de risc, vaja. Malgrat tot, que el Taunus és un bon lloc per fer-hi una passejada ho sap tothom. Per això, segurament, està més concorregut que les Rambles de Barcelona el dia de sant Jordi.

El Taunus, aquesta serralada amb nom de cotxe, és el paradís del dominguero frankfurtià, grup al qual pertanyen sense cap mena de dubte els membres d'aquesta família. Serà perquè el metro et deixa al peu de la muntanya. Nosaltres no som pixapins de xandall llampant i bossa de pipes, però portem criatures que inicien sempre la marxa amb un "quan arribarem" o un "falta molt encara?", i anem a toc segur. Sabem que al capdamunt del camí, en una clariana del bosc, on s'ajunten tots els camins, ens espera la recompensa. El Fuchstanz. Tota una institució. Restaurant, bar i zona de descans. Sense taules de pícnic, però amb una oferta gastronòmica digna.

Ja sé que caminar 1,7 kilòmetres, encara que sigui amb pujada, no justifica un tiberi a quarts de quinze. Però què voleu que us digui. Quan fas l'excursió a pas de cinc criatures petites es fa llarga. A ells i als grans també, perquè t'obliguen a empescar-te tota mena de trucs que evitin que es quedin clavats com rucs tossuts i no avancin. A banda de les curses i els tradicionals "ei, mireu què hi ha allà baix", també recorrem al xantatge perquè, al cap i a la fi, és el que millor funciona. Que el Petit no tira? Doncs es queda sense xumet (tot i que, siguem sincers, ja fa temps que l'hauríem d'haver desterrat... el xumet, no el nen). Que el Gran es queixa de mal al peu? Doncs es queda sense entrenament de futbol. Que la Mitjana diu que ja no pot més? L'enganyes i li dius que ja som a punt d'arribar, que des del proper revolt ja es veuen els cotxes.

I funciona. Tornen contents, esbravats i, el millor de tot, s'adormen sense dir ni piu.

divendres, 26 de setembre del 2014

I ara què?

natació sincronitzada...
...amb la resta d'activitats
Fa només una setmana, set dies, alçava el puny enlaire en senyal de victòria: acabava d'aconseguir una fita històrica, que el Gran i la Mitjana tinguessin classe d'instrument no només el mateix dia i al mateix lloc, sinó també a la mateixa hora. Un fet dies enrere inimaginable, per la poca disponibilitat horària d'uns (nosaltres) i altres (unes mestres amb poques hores lectives a la Musikschule). Amb la concentració musical dels divendres acabava d'aconseguir la quadratura del cercle. Fins i tot ens quedava lliure del tot una tarda. Que no és poc.

Evidentment, els trencaclosques de les estraescolars, a més de derivar en tensions, nervis i hores perdudes en embussos, fins i tot en una ciutat com aquesta, poden caure com un castell de cartes en qualsevol moment. Ja ho advertia en aquest post de fa un any: apuntar la canalla a les activitats pot ser perjudicial per a la salut. Concretament, la de sa mare.

Ara, una setmana després, tot és cap per avall i perillen les classes de natació. Hores després de pagar nou (nou!!) mesos de piscina a preu d'or, per aconseguir una rebaixa, apareixia un nou compromís les tardes dels dimarts que feia impossible assistir-hi. Però no només això, sinó que ara que el Gran finalment juga a futbol en un Verein (amb els corresponents partits els dissabtes), els falla l'entrenador i amenacen de canviar un dels dies d'entrenament i posar-lo divendres, a l'hora de la música. Per damunt del meu cadàver.

Us semblaran problemes molt banals. Ho sé. Però a mi em treuen el son. Tan ben embastat que ho tenia, tot entre les 4 i les 6.30 de la tarda. Massa ben lligat, era evident, i ara em trobo en un impàs, amb el responsable de la piscina preguntant-me: "però quin dia podeu?", i jo contestant: "divendres a les 3". Ni deu minuts abans, ni deu minuts després. Ha dit que em tornaria a trucar, i encara l'espero. El trencaclosques, ara, és cosa seva. D'ell depèn que el Gran i la Mitjana puguin reaprendre els peus de braça, que tan malament els havien ensenyat fins ara.

El paredetrès insisteix que necessitem ajuda. Algú que porti els nens a les activitats alguna tarda. Però a mi el que em sembla és que el que necessitem és una setmana de deu dies. Laborables.

dimecres, 10 de setembre del 2014

Atenció, Schulanfang!

quantes n'hi poso?
Mentre vosaltres encara teniu piles de llibres per forrar, heu de comprar la cartera o teniu pendent marcar la roba i les bates, aquí nosaltres ja hem començat. Molt aplicats, nosaltres. El Gran, content de retrobar els amics. La Mitjana, amb l'emoció pròpia dels qui comencen la primària, fet que aquí se celebra, perquè us en feu una idea, gairebé com una comunió. Sense església, però mudats, amb avis i tiets, i una cerimònia solemne, Schultüte plena de llaminadures i material escolar i, fins i tot en alguns casos, una bona picossada per omplir la guardiola.

Si una cosa he pogut constatar en els tres començaments de curs que he viscut és que la compra de material escolar és molt més complexa del que recordava de les meves èpoques d'alumna. Perquè aquí són molt específics i separar-se del patró pot suposar alguna esbroncada. Carteres, estoigs, bosses de gimnàstica... per bé que de marques n'hi ha unes quantes (i cares, no us penseu!), els models d'unes i altres s'assemblen molt. I per mantenir, suposo, aquesta harmonia de formes i colors, les llibretes també s'han d'ajustar a unes mides, interlineats i colors de folre específics.

Si bé comprar els llibres és ara una tasca senzilla (n'hi ha prou de demanar-los per internet i de seguida els tens a casa, amb l'ISBN correcte), les llibretes són un món a part. Papereries i llibreters planten paradetes als centres comercials i hi amunteguen piles i piles de Hefte. A4, A5, amb marge, sense marge, quadriculades, amb ratlles, amb fons de color... vaja, el malson de qualsevol pare o mare que té pressa i arrossega de la mà cotxet o criatura petita. Les indicacions dels mestres no acostumen a coincidir amb les ofertes dels llibreters, de manera que cal fer servir el magí i preguntar, preguntar i preguntar.

Que el Gran fa tercer i demanen "Lineatur 3. Klasse"? Doncs deuen ser les llibretes amb un número 3 al marge inferior dret... o potser no, perquè a banda del 3 hi ha altres números: 27, 37... quin embolic.
- Perdoni, em podria indicar quines són les llibretes de tercer? "Lineatur 3. Klasse".
- Mmm... a veure... (1 minut) són aquestes.
- Segur?
- Sí, són les que feia servir jo a tercer.
- (!!) D'acord gràcies. Posi-me'n cinc. (Aquest noi d'uns 18 anys deu ser un prodigi, si recorda quines llibretes feia servir a cada curs. Quina sort he tingut de trobar-lo.)

De moment no hi ha hagut queixes per part del professor. Ahir, però, el Gran va anunciar-me que per a la classe de castellà necessita "una llibreta com les que em vas comprar per a Deutsch però que tingui el número 27 al marge". Per fi!, vaig pensar. Ara bé: té nassos que l'única que m'especifiqui els números sigui la professora gaditana.

I si us sembla que exagero, feu un cop d'ull al bingo de les llibretes que ha creat aquesta mare alemanya. Real com la vida mateixa.



dimarts, 2 de setembre del 2014

A l'abordatge!!

què està passant en aquest oceà?
Per si mai us heu preguntat si és possible sobreviure tot un estiu anant amb cotxe amunt i avall, inclosos dos trajectes de catorze hores, amb un sol CD, sapigueu que no només és possible, sinó que es pot aconseguir sense atacs de nervis ni efectes secundaris més greus que tenir al cap sempre la mateixa cantarella.

Abans de vacances rondinava aquí sobre els tràmits i la paperassa que em feien omplir els del casal d'estiu. A posteriori, tinc l'obligació de treure'm el barret i reconèixer que sí, que valia la pena. I que a banda dels cinc dies de jocs, excursions, piscina i tallers, ens vam endur un magnífic CD amb una obra mestra del musical infantil, que els cinc membres de la família cantem a tothora i en qualsevol lloc. Amb coreografia inclosa, si se'ns demana.

Us semblarà insignificant, però és que a més de fascinar la Mitjana, que imitava la seva cosina en l'execució perfecta dels balls i, a uns quants decibels de distància, també en la de les tonades, i d'involucrar el Gran, que fins alreshores li deies de ballar i se't posava a riure, les melodies i la posada en escena ens van meravellar, a mi i a l'aviadecinc, amb qui vaig compartir representació a l'hora dels toros sota un sol de justícia. Fins i tot el Petit, a qui vam mullar el cap i la gorra a la font per evitar una deshidratació, s'ha convertit en el màxim admirador del musical, se'n coneix totes les cançons per ordre i imita les coreografies que ha vist un miler de vegades aquest estiu en els vídeos que vam fer al Gran, la Mitjana i les Cosines.

Ahir al matí rebia un missatge del casal per explicar-nos que l'Ajuntament els havia triat per repetir l'espectacle en una festa de barri i no m'estranya gens. Les monitores canten en directe, organitzen la mainada i, per acabar-ho d'arrodonir, afinen. I no us penseu que és poca cosa.

El que em toca fer ara és respondre al seu missatge felicitant-los i demanant-los, sisplau, si serien tan amables d'enviar-me una altra còpia del CD. Perquè a tres-cents kilòmetres de casa i després d'unes cent reproduccions completes aproximadament va començar a mostrar símptomes d'esgotament i ens temem que és a punt de morir. I això seria un drama familiar.

dijous, 31 de juliol del 2014

Guiris i selfies

me l'imaginava més gran?
La plaga de les selfies s'ha d'acabar. Entre tots, més o menys culpables, hi hem de posar fi. Reconec que tenen la seva gràcia les fotos on s'amunteguen amics, companys de feina o parents, units per uns moments que cal posteritzar, diguéssim. Però desenganyem-nos: quin sentit té, fredament, fer-se autofotos gens afavoridores per penjar-les efímerament al twitter o al facebook? Reflexionem-hi... Jo, que de fotogènica no en sóc, no m'hi veig gens temptada, però sincerament crec que el tema se'ns ha escapat de les mans.

Aquest juliol, el Gran i la Mitjana han pogut compartir casal d'estiu amb les seves cosines, i això en un entorn envejable: el parc Güell. Durant una setmana, s'han submergit en l'univers dels musicals, han fet piscina, plàstica i excursions, s'han arrebossat amb la sorra del pati i han après paraules genuïnament barcelonines, i ara parlen de tiburons i delfins com si fossin animals reals i no de l'imaginari urbà. Els pronoms febles que els faltaven, evidentment, allà no els han trobat, però s'ho han passat pipa.

Servidora, que els ha portat i recollit cada dia, ha coincidit amb les riuades de turistes que des de primera hora del matí enfilen els carrers costeruts amb les seves sandàlies, pantalons curts, ulleres de sol i, en comptes del mapa habitual, l'smartphone a la mà, per captar la bellesa del drac, el trencadís i les creus gaudinianes. En un d'aquests moments, abans de recollir les criatures arrebossades de pols, vaig veure una guiri qualsevol, de cames i braços cremats pel sol, pantalons massa curts i escot massa gros, que davant la porta del parc es feia una selfie. Fins aquí, res de nou. Però mentre amb una mà subjectava l'iphone de torn, amb l'altra alçava un gelat de dues boles i es feia una complicada fotografia, on amb sort, a banda de la maduixa, la vainilla i les seves ulleres de sol, s'hi haurà pogut entreveure una paret amb trencadís. Trist, trobo jo. Perquè està molt bé presumir de viatge, temps i gastronomia davant els facebookamics, però què li'n quedarà, a aquesta noia, de la seva visita a Barcelona? Un grapat d'imatges tortes i ocupades en un 67% per un rostre recurrent i en la resta per bocins de la ciutat. Fotos que no acabaran en cap àlbum, segurament tampoc en un picasa. I els records de la ciutat es limitaran al que hagi vist a través del mòbil. Mentre tingui bateria.


dijous, 17 de juliol del 2014

Vacances, si us plau

...i encara no hem acabat
L'any passat per aquestes dates anàvem curts de sol i vitamina D i anhelàvem poder enfilar cap a terres més càlides. Aquest any, l'únic que volem és descansar. En els últims tres mesos, per bé que hem tingut moments d'esbarjo, viatges, costellades, actuacions filials i un mundial amb cirereta, ens ha faltat temps. Per fer coses, però també per aturar-nos i no fer-ne cap. Per això ara, mentre repasso la llista i començo a amuntegar pantalons, samarretes i estris de bany, que encara no sé com haurem d'entaforar al cotxe, crec que sí, que és hora de canviar d'aires i viure a un altre ritme.

La Mitjana és de la mateixa opinió, tot i que ho expressa no amb paraules, sinó amb un mal humor perenne que ens fa perdre els nervis dia sí, dia també. No creu, rondina, crida i plora, tot i que no necessàriament per aquest ordre. Plora quan es queda al matí al casal i s'enganxa a les faldilles o pantalons de la senyoreta, dient que vol la mama. A la tarda, quan té la mama, plora i rondina altra vegada, sense motiu aparent. Ens temem que vol cridar l'atenció. I ho està aconseguint.

El Gran està indecís. Per una banda té moltes ganes d'anar al mar, veure cosines i cosins, anar a l'hotel i fer excursions. Per l'altra, es quedaria aquí, perquè el seu amic de l'ànima encara anirà al casal una setmana més. El Gran, tot i ser un belluguet, va cada vegada més a la seva. Ja no és petit. I malgrat que escoltar no és el seu fort, se li nota que fa un esforç. El Gran ha fet un bon curs i es mereix unes vacances.

El Petit no sap on anirà, però ja li està bé. O li estava bé, quan encara no havia agafat aquesta grip de panxa que posa en suspens el viatge de dissabte. Quan ahir el vaig deixar al Kindergarten, ja vaig ensumar-me que la cosa no aniria bé: faltava la meitat de la classe, i els seus dos amics de l'ànima, amb qui forma els tres mosqueters, també havien caigut. Per això no em va estranyar que mentre el Gran, la Mitjana i jo érem a la sala d'espera del dentista, em truquessin per dir-me que havia tret el dinar. Sencer. I a la sala de dormir. Contents no devien quedar, precisament.

Qui de moment no té vacances és el sofert paredetrès, que malgrat tot farà amb nosaltres els 1344 km que ens separen de casa els avisdecinc. Serà un puja i baixa, a l'espera que arribi el seu torn de descans, aviat. I quan torni i hagi viscut emocions fortes (explicar-ho és cosa seva), agafarem el cotxe i voltarem. Mar i muntanya. Per carregar les piles i començar el curs en condicions. En bones condicions, s'entén.

dimecres, 9 de juliol del 2014

Wir werden Weltmeister... o potser no

nou costum bàrbar
Per bé que molts alemanys troben que vivim en un carrer molt transitat, nosaltres agraïm tenir una casa al centre, des d'on pots anar a peu a tot arreu, amb parada de metro al costat, farmàcia, súper i tintoreria a mà. Per bé que la majoria de les famílies amb nens petits s'estimen més tenir una casa amb jardinet als afores, on poder engegar les criatures quan la temperatura supera els cinc graus, nosaltres no canviaríem el nostre pis cèntric per res. Venint d'on venim, el "soroll" ens sembla més que suportable, per no dir que és gairebé inexistent. I mentre molts compadeixen els nostres fills per criar-se en un apartament sense jardí, nosaltres hi veiem molts més avantatges que inconvenients.

Bé, d'acord. Una pega sí que té. Però no pel fet de ser a la Innenstadt. No. Senzillament, perquè som pràcticament a la cantonada d'una de les principals artèries de la ciutat. Una Landstrasse, per ser exactes. Ara tampoc no us imagineu la Diagonal, la Gran Via o el carrer Aragó. No. Només dos carrils per sentit i, això sí, el tramvia, que comença a circular a les cinc de la matinada, si bé amb les finestres tancades no se sent més que els roncs d'altri. Oju, si n'hi ha.

Tot això per anar a parar al que volia dir: que el nostre balcó és un mirador extraordinari, testimoni dels petits i grans esdeveniments de la nostra ciutat d'adopció. Per la Landstrasse no només hi passen vehicles de dues, quatre o més rodes, sinó que també hi baixen manifestacions, atletes i altres espècies autòctones i foranes.

D'aquesta manera, el dia internacional dels treballadors, mentre a can maredetrès encara estem acabant d'esmorzar i anem encara amb pijama, els missatges reivindicatius engegats a través dels megàfons travessen el doble vidre i ens conviden a sortir al balcó per contemplar, juntament amb altres veïns endormiscats, com avis, pares i nens ens recorden que la lluita pels drets dels treballadors no només no ha acabat, sinó que entre tots l'hem d'esperonar. I quan ja han passat uns dies, quan menys t'ho esperes, surts al carrer i te'l trobes tallat. De seguida, però, t'adones que hi ha un Ironman, triatló, marató o cursa qualsevol, o fins i tot de tant en tant els patinadors que dimarts al vespre tenen la ciutat per a ells sols. Que no cal que vagis a buscar el tramvia, vaja, perquè no circularà en tot el dia. I problemes tindràs per poder sortir de la ciutat amb cotxe.

Però segurament el més empipador de tot és el costum que des de fa uns anys han agafat aquests alemanys de sortir a celebrar les victòries de la selecció amb el cotxe i la sirena. Sigui l'hora que sigui i, sense anar més lluny com ahir, plogui o nevi. L'autokorso, abans associat als països del sud, poc civilitzats, ha agafat tanta força entre els autòctons que no en deixen passar ni una. Ahir, mitja hora després d'acabar el partit, baixaven per la nostra Landstrasse entre crits i botzines, total per anar a parar a l'embús de Konsti, on a banda de fer soroll dubto que hi fessin res de profit.

Des de l'ADAC, que ve a ser el RACC dels alemanys, es llancen recomanacions i es demana prudència, per no haver de lamentar víctimes en aquests rallis improvisats. Passejar-se amb el cul a la finestra, cos a fora i peus a dins no és precisament el que s'entén per respecte de les normes de trànsit, que aquí com passa amb gairebé tot responen a un acrònim indesxifrable: StVO. Si Alemanya guanya diumenge el Mundial, no em vull ni imaginar fins a quina hora tindrem concert. El Gran, per si de cas, ja m'ha demanat el passaport alemany, que encara no té. Perquè quan arribi el moment, pugui jugar amb el seu amic de l'ànima a la Nationalmanschaft. La seva màxima aspiració.





dimarts, 1 de juliol del 2014

De quatre en quatre

la bandera alemanya, la més cobejada
entre els Zweitklässler
Fa vuit anys, Alemanya vivia el seu estiu de somni, l'anomenat Sommermärchen 2006. El Mundial de futbol es jugava a casa, i malgrat que al final se'ls va escapar, l'ambient que es va viure a les ciutats i pobles del país durant l'onada de calor que va acompanyar el logradíssim public viewing (amb pantalles gegants al mig del riu i un desplegament logístic remarcable) va ser realment especial. Aleshores, els alemanys van recuperar l'orgull nacional perdut després de la guerra i van exhibir banderes i altres símbols com feia temps que no es veien. Durant el Mundial que es va endur Itàlia, el Gran va arribar al món. No pas per la via ràpida. Això no. Però sí enmig d'un ambient festiu, amb la capella de l'hospital reconvertida en sala multimèdia i botzines fins passada la mitjanit per celebrar la victòria de torn.

Dos campionats del món després, el Gran ha fet vuit anys i comença a deixar enrere l'etapa infantil. S'ha fet llarg, amaga llibres sota el coixí per llegir-los en la penombra quan tanquem el llum i ja no ens busca en tot moment, sinó que prefereix la companyia dels amics i les seves confidències, encara innocents. Però la festa d'aniversari no la perdona, no.

Quan s'acaben, aquestes festes?, vam preguntar-nos el paredetrès i jo un cop recollides les engrunes. Tindrem forces per organitzar la mateixa mena de festes per a la Mitjana i el Petit? Ens veiem d'aquí a sis anys fent uns jocs olímpics amb deu mascles cridaners i esverats, que ni escolten ni paren quiets? O estarem temptats de portar-los a un centre recreatiu qualsevol o, encara pitjor, donar-los diners perquè vagin al cine, s'atipin de crispetes i cocacoles i, sobretot, no ens embrutin la casa? Està per veure.

Aquest any, amb la santa ajuda d'uns amics que no només no fallen mai, sinó que cada any s'entreguen més, vam preparar un berenar olímpic, seguit d'un reguitzell de proves. Al jardí, afortunadament. Perquè malgrat que queien quatre gotes i algun espavilat ja anunciava un "comença a ploure" amb ganes d'agafar escales amunt, els grans ens vam fer l'orni i vam aplicar el "no nos moverán". Podeu imaginar-vos onze criatures tancades en un pis? Nosaltres amb l'estona del berenar en vam tenir ben bé prou.

Les proves se succeïen, els dos equips s'esforçaven per anar fent punts, i sempre ens abordaven amb la mateixa pregunta: qui guanya? Empatats, de moment, els dèiem. I s'ho creien. Pobrets. Al final, hi va haver repartiment de diplomes i medalles per a tots, espelmes, pastís i partit del Mundial. Una festa rodona com una pilota de futbol, que ens havíem pintat com el nostre viacrucis particular, però que la conjunció astral va convertir en un camí de roses. Amb un parell de punxes, però petites. Sense queixes dels veïns (només un parell de mirades indiscretes des de la finestra). Sense plors, sense mals, sense baralles. Què més es pot demanar?

Total, que fins i tot estem disposats a repetir-ho.
Qui ens ho havia de dir. 

dimarts, 24 de juny del 2014

Nedar i guardar la roba

Diuen per aquí que Basilea és una ciutat avorrida. Que no hi passa res, a banda d'un parell de fires sonades que col·lapsen la ciutat i omplen els carrers de gent si més no curiosa (es veu que l'any passat fins i tot feien propaganda d'unes mitges peludes, aparentment molt populars entre les japoneses, ja que se'ls suposen propietats dissuassòries davant de mascles temptats de forçar-les).

Jo m'ho havia cregut. Del tot. Perquè les meves primeres setmanes van ser així, de casa a la feina i de la feina a casa, amb el tramvia atrotinat, creuant el riu matí i tarda, sota la boira, la pluja o un sol radiant. Tot segons l'horari previst, sense sorpreses. Però aleshores va arribar el dia que ho va canviar tot. Va arribar el dia que vaig ser testimoni del poc senderi dels habitants d'aquesta ciutat. I des d'aleshores, que els admiro.

Resulta que, quan arriba el bon temps, és tradició banyar-se al riu. Però resulta també que aquest riu no és com els de casa, no. El riu que divideix Basilea en dos és el Rin, escrit així, amb majúscula. A més, no és que hi suquin els peus per refrescar-se. No. S'hi banyen sencers, sense fer peu i, ai làs, es deixen emportar pel corrent! Horror, vaig pensar jo, poruga de mena. Prendran mal, aquests suïssos!

no s'aprecia la velocitat, però sí la profunditat!
Però no. Com que de previsors en són un rato, el bany forma part d'una rutina perfectament estudiada que dura uns 20 minuts, aproximadament. Per participar-hi, només cal posar-se sabates de riu (el fons és pedregós) i comprar un dels peixos salvalvides que es troben a moltes botigues, l'anomenat Wickelfisch. Es tracta d'una bossa impermeable amb forma de peix, prou gran per guardar-hi la roba, les sabates, la tovallola, les claus i el mòbil, i que quan se li donen set voltes (atenció, han de ser set) es torna del tot estanca. La gràcia està, doncs, en llançar-se a l'aigua i deixar-se endur pel corrent, riu avall. A una velocitat gens menyspreable, tot sigui dit. La bossa, evidentment, també va a l'aigua, i a més serveix de flotador. D'aquesta manera, la gent entra a l'aigua per la part alta del riu i en surt un o dos quilòmetres més avall.

peix, peixet
Per molt que sembli una aventura digna d'un altre segle, els suïssos no han deixat res a l'atzar. Hi ha boies per delimitar la banda del riu "nedable" (i separar-la de la navegable). També hi ha cartells indicatius de zona de bany. I des de ben petits els deuen ensenyar a entrar i sortir de l'aigua. Perquè el que sí que cal tenir en compte és que cal agafar-s'ho amb temps, i anar nedant en diagonal.

A mi gairebé m'han convençut, però ho hauré de presenciar unes quantes vegades més per decidir-me. El que sí que faig ara mateix és agrair-los haver-me fet obrir els ulls com taronges, incrèdula davant el que veia. Perquè quan et penses que ho has vist tot, encara hi ha coses que et sorprenen.

divendres, 30 de maig del 2014

Patacades

la crua realitat
Que les criatures tenen molts números per obrir-se el cap al Kindergarten no hauria de sorprendre a ningú. S'hi passen moltes hores, hi ha objectes de reconeguda perillositat i les personetes en edat preescolar no destaquen precisament per un domini perfecte de la psicomotricitat. Reconèixer això hauria de ser tan fàcil com entendre que és normal que una dona de fer feines trenqui de tant en tant una figureta, un plat o la planxa. Perquè és qui toca més aquestes coses.

Els accidents de Kindergarten són coses que passen. Però que passin no vol dir que s'aplaudeixin. I encara menys quan la víctima del dia és el Petit i el seu front prominent llueix un vistós Pflaster que no augura res de bo. Rebre una trucada del Kindergarten sempre és mal senyal. Que arribis a la porta i et rebi una altra mare amb cara compungida encara és pitjor. I si totes dues coses passen alhora, malament.

Fa unes setmanes, el Petit va decidir pujar per enèsima vegada al tobogan del Kindergarten, amb la mala sort que va relliscar i es va clavar una morma monumental. Al cap. Al front. La ferida era petita, però profunda. "No l'hem vist caure, ha sigut darrere el tobogan. Li hem netejat, però l'has de portar a l'hospital. Fa mala pinta". El Petit, però, em va rebre amb un somriure, amb les llàgrimes a mig assecar-se enganxades a la cara i una monumental tirita amb dibuixets. "Aua", va dir. I una mica incrèdula, perquè res no feia pensar que aquell nen necessités una visita a l'hospital, vaig colocar el Gran i la Mitjana amb el seu pare i en qüestió de minuts em vaig plantar a la sala d'espera. "Ha caigut al Kindergarten, diuen que és una ferida profunda". Amb això n'hi va haver prou per activar no sé quin protocol que, juntament amb el filet de sang que oportunament va començar a brollar, van aconseguir que passéssim de seguida.

I jo, que a vegades me les dono de valenta en qüestions de salut, va i una mica més i em desmaio quan vaig veure la ferida. Petita com la circumferència d'una colilla. Però fonda. I blanca com el paper, ja gairebé no em vaig sorprendre quan el metge em va anunciar que l'hi enganxaria amb cola, en comptes de posar-li punts. I que procuréssim que no se li mullés durant tres o quatre dies.

Quinze dies van passar fins que va caure l'esparadrap. Quinze dies. I va resultar que el forat continuava allà on era. "Això no passa gairebé mai", va anunciar-me la doctora de guàrdia, quan vam tornar a l'hospital. "Ara ja no ho podem cosir i han de vigilar molt que no se li infecti". Com si fos culpa nostra. En comptes de cola, aquesta va aplicar-hi un bon tou d'una pomada que hauria tombat un cavall, perquè l'endemà, quan el paredetrès va destapar la ferida i jo ja era a punt de desmaiar-me, va anunciar estranyat: "A mi em sembla que està bé". I efectivament, per art de màgia, la ferida s'havia tancat.

Patacades com la del Petit són habituals. Com ho són els virus de panxa que ens visiten regularment i aquest any l'han agafat amb la Mitjana, que hores d'ara es regira de dolor. Al que ja no estava tan acostumada és a les patacades pròpies. Com la que vaig patir el dilluns. Una patacada moral, un suspens, possible, sí. Però amarg, també. Perquè haver-lo evitat hauria estat un gran èxit. I hauria pogut tatxar una cosa més de La Llista. Però com vaig adonar-me un parell d'hores després, quan ja m'havia eixugat unes llàgrimes que m'havien agafat desprevinguda, quan la teva vida és plena de criatures, cites i viatges, no hi ha temps per recrear-se en la desgràcia pròpia, encara que sigui una de comparativament minsa. La vida continua, a velocitat vertiginosa.

divendres, 23 de maig del 2014

Matricula't com puguis

seguiu les instruccions
No és la primera vegada que la meva estupefacció davant els complicats processos de matrícula em fa omplir aquestes pàgines. Ja ho deia fa temps: fer quadrar dies i horaris és un autèntic trencaclosques. I quan ja ho tens tot mig lligat, creues els dits perquè en fer clic a l'enllaç "Matricula't" et surti un formulari editable, concís i ben dissenyat. Malauradament, en la majoria d'ocasions no és així, i en comptes d'un PDF ben mono, t'apareix, horror, un full d'instruccions quilomètric, que has d'imprimir, omplir a mà, escanejar i enviar per correu. Amb resguard de pagament, fotografia i un qüestionari que ni per entrar a Harvard. Total, per una setmana de casal d'estiu.

Però no us penseu que despotrico de la quadriculamenta alemanya, no. Aquesta vegada li toca el rebre al casal d'estiu de l'escola de les cosines del Gran, la Mitjana i el Petit. Coincidint que serem per allà a finals de juliol, hem pensat que estaria bé que compartissin activitats, banys i balls durant cinc dies. I cinc dies no, però un parell d'hores sí que m'ha costat tenir-ho tot a punt.

Ara, quan acabo de clicar Enviar per desfer-me de tota la paperassa (qui sap si amb censura prèvia per part dels serveis secrets americans), tinc necessitat de clamar al cel que així no es poden fer les coses. Que no és tan difícil simplificar els procediments, que avui dia tots anem atrafegats i estem acostumats a marcar caselles i escriure amb el teclat. Que ja no estem per fer bona cal·ligrafia i encerclar opcions, com si fossin conjunts de pomes o peres. No.

Per començar, no pot ser que el formulari consti de cinc fulls. Bé, quatre, si tenim en compte que el primer només conté instruccions. Tremoleu. Sí, perquè primer heu de pagar el 50% de l'import, amb dues transferències separades, una per criatura. En el nostre cas, cal aplicar el 10% de descompte a la segona criatura, però no en el primer pagament. Cadascú s'ha de fer els comptes, pel que es veu. I amb frases de l'estil "descompte 10% per a cada segon germà matriculat" no es pot descartar que hi hagi trampa. Què vol dir, això? Que el segon té descompte i el tercer no? I aleshores, el quart sí?

Un cop pagat i omplert el formulari, s'ha de portar a l'oficina d'inscripció, on te'l canvien per un altre, en aquest cas adient per al segon pagament. I, quan hagis fet el segon pagament, hi has de tornar, perquè no és fins aleshores que et donen el full d'entrada, que en diuen, que has de portar el primer dia de casal. I així amunt i avall una temporada. Afortunadament, això de viure fora té avantatges, i després d'explicar el cas per telèfon, m'han permès enviar-ho tot per correu electrònic. Un detall.

Després de passar-me estona encerclant opcions: nom de casal, setmana, horari, piscina sí/no, flotador sí/no, excursió sí/no, menjar especial sí/no, estic temptada de fer-los un parell de recomanacions, però me n'abstindré, més que res perquè encara no tenen plaça confirmada i no estic segura que s'ho prenguessin gaire bé. De tota manera, algú els ho hauria de dir. Em temo que, si no, més d'un pare o mare a la recerca d'un casalet d'estiu perdrà la paciència abans de tenir a punt el paquet de PDF. I, senzillament, buscarà un casal a dos clics de casa.




divendres, 16 de maig del 2014

Grüezi i adieu

un clàssic
Està quedant demostrat que, si més no en el meu cas, tenir un blog és incompatible amb la vida d'okupa del seient 66, vagó 4 que porto actualment. Si no, com s'explica que la meva productivitat s'hagi reduït a l'ínfima expressió i que no hi hagi manera d'omplir els dos posts que falten per arribar als 100? Quan anava embalada i escrivia historietes com a xurros, em pensava que blogger aviat em faria fora (o pagar) per fer ús de tants bytes. Però en aquestes sis setmanes que fa que vaig amunt i avall, han canviat moltes coses. I, en un sentit concret, torno a ser on era fa deu anys, quan vaig posar els peus a Alemanya per passar-hi només una temporada, un parell d'anys.

I és que tot l'alemany que a base de cursos, visites a metges, converses, ràdios, diaris i televisions he anat aprenent aquests anys, resulta que a Can Xocolata no serveix de res. De res. Tot i els meus esforços per establir la comunicació amb els autòctons, he de reconèixer que no he passat del bon dia. Perquè quan s'adonen que sóc de fora, em parlen en anglès. I a mi que em surt un Hallo, un Guten Tag, un Tschüss o un 'Tschuldigung gairebé sense pensar, em fan parar boja. Grüezi, Grüezi, Grüezi, m'he de repetir en veu baixa abans d'encetar qualsevol interncanvi verbal. Merci.

Per si me n'havia oblidat, he reviscut les sensacions de tot nouvingut que arriba a un país del qual no domina la llengua. La inseguretat que t'envaeix quan no entens ni el preu que et diu el venedor del forn. La vergonya que sents quan veus que no t'han entès. Les ganes de tornar a casa. Bé, en aquest cas, a Alemanya. També m'he imaginat a mi mateixa havent d'aprendre alemany suís des de zero, per poder anar al metge, a comprar, a portar els nens a l'escola. I se m'ha fet una muntanya. Serà perquè aquest cap meu ja està ple i no té ni un calaixet disponible. Serà per mandra inconscient. Serà pel que serà, però les meves visites llampec no em deixen avançar.

Fins ara, el que més útil m'ha resultat per desxifrar mínimament el dialecte suís de Basilea no ha estat demanar-los que es treguin el mitjó de la boca per parlar, sisplau. No. El que millor m'ha anat és el consell que em va donar gratuïtament la noia que em va allotjar a l'estil airbnb les dues primeres nits: l'únic que has de fer és canviar les terminacions de les paraules per una i. I tot i que sembli una broma, funciona. Si més no, per comprar el que compra tothom quan va a Suïssa: Schoggi.

divendres, 25 d’abril del 2014

Balconing i altres distraccions pasquals

Cada vegada que llegeixo a la premsa que un adolescent estranger ha caigut al buit després d'intentar un salt acrobàtic balcó-balcó o balcó-piscina, m'estremeixo. M'imagino els seus pares, els seus companys, els monitors. Però també sobretot el Gran, i també la Mitjana, que com a bons alemanys acabaran fent algun viatge de final de curs a Mallorca, Lloret o Salou. Falten anys, encara, i esperem que fins aleshores aquesta perillosa moda s'esvaeixi. O que el seny que per força han de dur als seus gens s'imposi.

adecentat
Mentrestant, ens dediquem a un altre tipus de balconing: el dels geranis. Perquè tal com ens van prometre al garden el dia que ens hi vam firar la nostra barbacoa (ja estrenada, per cert, amb èxit), les noves remeses de plantes n'han vingut carregades. I aprofitant que el Gran i la Mitjana encara tenien vacances, i més important encara, que el Petit podia anar al Kindergarten, vam aprofitar per tornar a passar unes hores allà on el Gran va manifestar que havia passat el dia més avorrit de la seva vida. Però motivats a cop de síndria, mandarines i brezel, fins i tot els sacs de terra van acabar carregant amb alegria. I així, dues hores i dotze geranis després, vam tornar a casa amb l'objectiu d'adecentar un balcó assolellat que feia pena. Molta pena. Terra vella que havia sobreviscut a la mudança del juliol passat, testos bruts, troncs secs i estellosos. Un balcó poc digne, que no convidava a sortir, vaja. Però que vam aconseguir girar com un mitjó i deixar-lo digne de visites. I d'ús propi, evidentment.

Avui que ja tenim el balcó arregladet, ens n'hem anat a la piscina. Coberta, malgrat els 25 graus que hi ha a fora i que si no fos perquè el calendari ens demana prudència, m'empenyerien a desar tots els mitjons de la casa. Fins al setembre. Desaparellats inclosos, que superen la vintena. I així, després de deixar el Petit mig enredat al Kindergarten, més que res per tenir les mans lliures a l'aigua, el Gran i la Mitjana s'han tret l'espineta que tenien clavada des de fa més de mig any, quan els vaig prometre no sé per què que el dia que tinguéssim temps aniríem a la piscina. I com que quan no ha estat un inoportú virus de panxa, ens ha sortit un imprevist o senzillament m'ha vençut la mandra, avui, l'últim dia de les Osterferien, com que m'ha semblat que la ciutat estava encara mig buida i no em tocaria nedar apartant criatures, m'he decidit a portar-los-hi.

Estan rebentats. Ells. I jo. Perquè això de tirar-se pel tobogan més de deu vegades, cansa. Però m'han donat les gràcies repetidament, o sigui que els deu haver agradat de veritat. Ara només he de procurar no tornar a fer promeses d'aquestes. Durant una temporada.

dimarts, 15 d’abril del 2014

Viatge al país de les xufles

només he vist els dos primers
Creieu-me: el blog no està abandonat per desinterès. Si hi creixen les males herbes és només perquè la meva nova vida no transcorre davant el meu teclat i pantalla habituals, sinó dalt d'un tren d'alta velocitat. Sense glamour. I amb el cul quadrat.

Ara que ja he fet el trajecte d'anada i tornada tres vegades, i que la malaltia del Petit m'ofereix aquest inusual descans, és hora de fer dissabte i estendre bugada nova al blog. Abans que marxeu tots pensant que la maredetrès ja no s'ocupa dels seus tres sols i ara és una executiva agressiva. Més que res, perquè us estaríeu equivocant. I de molt.

Si una cosa té la feina de traductor, és que pràcticament la pots fer des de qualsevol lloc. Per això, anar a treballar a cal client és certament inusual. Una oportunitat per relacionar-se amb altres empleats, de veure cares noves, de xerrar més que amb les parets de casa. Sí. I no.

Mentre la Mitjana em demana que me l'emporti a la maleta, el Gran m'enveja per anar amb el veloç ICE dia sí dia també, i el Petit em recita allò de "mama se'n va no", jo passo les hores davant d'un ordinador més gran, més nou i més bonic, però res gaire diferent. Bé, sí. A casa, com a mínim, hi ha silenci. Allà, un terrabastall continuat.

Per començar, l'edifici està en obres. Bé, més que l'edifici, la planta on m'han col·locat a mi. Ni més ni menys que una ala nova, hi estan posant a punt. Amb obrers per tot arreu, pols, sorolls i xerrameca continuada. Si a això hi sumem que l'edifici està enganxat a l'estació de trens (cosa molt pràctica, d'altra banda, no ho negarem) i a la central de correus, podeu imaginar-vos que obrir la finestra és un suïcidi sensorial. Quan no arriba un camió de no sé quantes tones a descarregar, un tren anuncia la seva arribada. I com que a mi m'han posat de cara a la paret, vull dir, de cara a la finestra i d'esquena a la porta, veig més vehicles pesants que persones, al cap del dia.

L'experiència gastronòmica tampoc no està sent per tirar coets. Quan vaig veure la furgoneta de Sodexo al pàrquing, ja vaig ensumar-me que els àpats no serien de cinc forquilles. Decebuda he acabat després de cada dinar. Només el cafè se salva, però com que val més no triplicar la taxa de cafè en sang a què estic acostumada, m'he limitat als menús de preu raonable. Perquè, al carrer, tot és caríiiiiiiiiiiiiiiiiiiissim. El primer dia, sense anar més lluny, vaig pensar que podria esmorzar en un bar de l'estació, i en veure que per un cafè amb llet em demanaven set xufles, i dotze xufles més per un entrepà, vaig obrir el bitlleter i vaig dir que gràcies, que ja menjaria a la cantina.

I entre viatge i viatge, el Gran i el Petit han fet de les seves. Perquè és llei de Murphy. Tal com va fer la Mitjana durant l'esquiada, el Gran va aconseguir esquinçar-se un turmell la nit abans del meu primer dia, amb visita a l'hospital inclosa. I el Petit ens regala ara un virus de panxa d'aquells tan incòmodes. Però ens n'anem de vacances, avui mateix. Peti qui peti. 

dilluns, 31 de març del 2014

Rabenmutter II

amb subtítols, si us plau
Sóc a punt de repetir l'experiència que us relatava l'any passat, però amb l'agravant que serà per més temps. Sí. Sóc a punt de marxar uns dies i deixar el paredetrès a càrrec de les criatures i el nostre campament base. He deixat la nevera plena, la roba neta i plegada i totes les factures pagades. He avisat l'escola, el Kindergarten, els veïns i els coneguts. I la cangur ja sap el que ha de fer. Però tot i així, tornen els remordiments, les pors i la indecisió que ja vaig viure aleshores, i que amb el pas dels dies es va anar dissipant.

Ja tinc un peu al tren i encara em plantejo si faig bé, si la feina s'ho val, si el Petit ho entendrà, si la Mitjana farà figa, si el Gran es recordarà de fer els deures o si tot plegat farà anar malament al paredetrès. Però ja no hi ha marxa enrere. Me'n vaig. A treballar. Fins al juliol. Això sí: només tres dies a la setmana. Dues nits, per ser exactes.

Fins ara, m'he ocupat de la logística familiar. Potser per tenir-ho tot controlat. Però potser també perquè el que de veritat em fa por és fer bé la feina. Sí, sí. Perquè va de debò, perquè no puc fallar i perquè la meva feina tindrà visibilitat, que se'n diu ara. Per tot això, demà, quan pugi al tren, m'agafarà aquell mal de panxa típic d'abans d'exàmens. Que creia haver oblidat, però que vaig recuperar fa encara no quinze dies, quan vaig enfrontar-me de nou a un full en blanc, un rellotge i els meus (des)coneixements. Quan el tren engegui, m'acabaré el cafè i trauré la pila de papers que m'han de servir per preparar-me. I llegiré. Les tres hores, si cal. Per arribar pensant en la feina, i no en el que he deixat enrere.








dimecres, 19 de març del 2014

Auto!

sempre disponible
No recordo quina va ser la primera paraula que va dir el Petit, però segur que no m'equivoco de gaire si em decanto per Auto! Així, amb signe d'exclamació, perquè des de fa gairebé un any, cotxe que veu, cotxe que assenyala. I això que a la ciutat n'hi ha molts.
El Petit juga amb els cotxes. Amb els que ha heredat en dubtoses condicions del seu germà, però també amb tots els que ha aconseguit que li regalessin parents i amics. Hi carrega la seva estimada Peppa Pig i la porta d'excursió. Reprodueix embussos, els intercala amb avions i autobusos i així passa l'estona. Una delícia, vaja.

El Petit, d'altra banda, es pensa que el cotxe és el meu modus vivendi. Ara que ha començat a parlar, li agrada explicar on són els membres de la seva família, sobretot al Kindergarten, on sembla que l'escolten. Per això no és estrany que deixi anar sovint la tirallonga següent:
- Papa Arbeit, Gran Schule, Mitjana Schule, Mama Auto
És a dir, que mentre el paredetrès és a la feina guanyant-se les garrofes, i el Gran i la Mitjana són a l'escola, una servidora és al cotxe. És clar que podria ser pitjor, i sentir-lo dir: Mama, Küche, Mama, Schoko essen o Mama, schlafen. Però no ens enganyem: el Petit no és burro i s'ha adonat que, efectivament, l'estona que dedico a portar criatures amunt i avall cada tarda és considerable. Més que res, perquè es basa en la seva experiència empírica, rosegant un brezel o xuclant una compota. Cada tarda.

Seria naturalment molt més relaxat i bucòlic poder anar amb bicicleta amunt i avall, parant a fer un gelat o collir floretes. Però tal com tenim organitzades les tardes, passar llargues estones al cotxe és estrictament necessari. Escoltant una vegada i una altra els CD que tenim a la guantera i no es renoven mai. Devorant el berenar i omplint els seients d'engrunes. Perquè si no, no seria a temps de recollir nens a l'escola i el Kindergarten abans que em cobressin el recàrrec per retard. Ni podríem fer el triangle d'or escola, violí, Kindergarten en menys de dues hores.

Però el Petit no és l'únic que va errat. El Gran i la Mitjana, de moment, tenen poc interès per la meva feina. Que sigui a casa traient la pols o traduint un informe altament confidencial, els és ben bé igual. Per això, i malgrat que em fa ràbia, no em sorprèn que em diguin:
- Mama, tu no treballes oi? Perquè ens véns a buscar d'hora a la tarda.
I jo que sí, que treballo tot el que puc, a casa, a l'ordinador que us dic sempre que no toqueu, que és la meva eina de treball. Encara que costi de creure.
- I què fas?
- Tradueixo.
- (Gran:) Ah, jo ja sé què és. Vas escriure en català un llibre d'Star Wars.
(tots tenim un passat) - Sí, exacte. Escric en català o castellà llibres o altres documents que estan escrits en anglès, alemany o francès.
- Que guai, mama. (Star Wars li encanta) Saps quan la princesa Amidala....
- No.
- Però si l'has traduït tu!!
- És que no recordo tot el que he traduït.
- Ah, no?

I la conversa s'acaba, perquè hem arribat al següent punt de pas, i cal córrer. Per no fer tard. Per arribar a tot.