dijous, 31 de gener del 2013

Coses que "es" cauen


El Gran va començar a parlar tard. Molt tard. Amb dos anys només deia papa i ata, que volia dir mama. Les campanes d'alarma van començar a sonar arreu i nosaltres, com a bons pares primerencs, vam sumar-nos al tren del patiment. Amb bitllet de primera classe. No calia diagnòstic: havíem d'assumir que tenia algun problema. I gros. Al Kindergarten m'explicaven clarament amoïnats que era un nen molt carinyós però no deia res. El seu pediatra, el Dr.H (al qual fa sis anys que paguem les vacances en destinacions que ja voldríem per nosaltres), em va fer omplir les quinze pàgines d'un formulari destinat a fer augmentar de forma exponencial la nostra preocupació. Perquè la majoria de les preguntes es quedaven en blanc, de tan curt com era el repertori vocal del Gran. A nosaltres també ens començava a pujar la mosca al nas, perquè altres nens multilingües de la seva classe no tenien cap problema per saltar d'una llengua a l'altra quan encara no aixecaven un pam de terra. De manera que l'excusa que als nens bilingües els costa més arrencar no s'aguantava per enlloc. Amb l'ai al cor ens tenia, vaja.

Però un dia, just abans que nasqués la Mitjana, va desfer el nus que devia tenir a la llengua i va començar a parlar. Frases senceres. Davant l'astorament de tothom. Com si volgués demostrar-nos que de tonto no en tenia un pèl. I, des d'aleshores, xerra pels descosits en la llengua de Llull, Goethe i Cervantes. Amb més d'un lapsus, això sí. I amb menys d'un pronom feble, això també. Per deformació professional, però també per dignitat identitària, veure caure pronoms febles és d'aquelles coses que encara avui em posa els pèls de punta. Perquè em fa venir ganes de completar la frase, la senti a qui la senti. I perquè em sap greu que s'esborri una de les peculiaritats més característiques de la nostra llengua.



Ni en el pitjor dels meus malsons no m'hauria pogut arribar a imaginar que les meves pors es farien realitat. El que em creia capaç d'evitar, avança irònicament imparable, arrossegant tots els esforços d'aquesta maredetrès. Desconcertada, decebuda i resignada, estic. El Gran i la Mitjana van perdent bous i esquelles. Quan parlen, per ser exactes. Verbs, complements i, sobretot, pronoms, tenen les hores comptades, en aquesta casa. Lamentablement. I sense remei a la vista. Per molt que fem tot el possible per parlar un català digne del director general de política lingüística.

Portem una mala ratxa, últimament. A taula, el Gran i la Mitjana demanen "puc més?", sense aclarir de què. "Van" sense especificar on, i pel camí perden encara altres paraules, com els verbs. La influència doble, de l'alemany i el castellà (sí, sí, del castellà), és decididament més forta. Mesos fa que lluitem per eradicar el "Puc aigua sisplau?" de casa nostra. Per evitar que les coses "se'ls caiguin" i impedir que responguin "jo tinc quatre" a la pregunta "Quants anys tens?" Segurament en contra de totes les teories pedagògiques vigents, no puc fer sinó repetir la frase corresponent i insistir en l'ús correcte dels pronoms. Perquè a Casa sempre rèiem d'aquells que, per telèfon, deien "que està tal" o "ara es posa". I ens escandalitzàvem quan algú ens comentava que, no sé on, "olorava malament". Era d'esperar, doncs, que tard o d'hora arribés la venjança.

6 comentaris:

  1. Nosaltres també anem molt amb compte amb el català que parlem i ens pensàvem que la nostra filla aquí a Alemanya creixeria sense rebre la influència del castellà. Doncs no. Quan anem a Catalunya troba molt original el català que parla la gent del nostre entorn i torna dient "bueno", ojalá", "jope"...

    També hi va haver un temps que es pensava que la llengua d'Alemanya era l'alemany, la de la família el català, i la de Catalunya el castellà, perquè és la llengua que li cridava més l'atenció al carrer.

    Segurament rep una influència més forta de l'alemany, però a mi aquesta em costa més de percebre-la. Sempre dubto si són expressions de creació pròpia o germanismes. Però quan som a Catalunya em sembla que malgrat els castellanismes agafa un català més genuí. Tot i així no hem aconseguit corregir-li el "quan tindré aniversari?".

    ResponElimina
  2. Maredetrès,
    sembla com si sentís parlar a les meves.
    Jo no sé si és que m'estic tornant laxa o què, però a mi si em diuen "Que puc a teva falda"? ja em fan feliç. Almenys molt millor que "Que puc a teu Schoss?"

    Potser sí que és un càstig diví per la nostra intransigència (passada).

    ; )

    m

    ResponElimina
  3. La Mitjana també diu sempre "que puc al teu Schoss". Jo procuro repetir-ho sempre en català, però reconec que a vegades no ho faig. Ells saben que els entenem i se n'aprofiten :-)

    ResponElimina
  4. Hola, he descobert el blog i el post a través de `quan el català és minoria' :) Jo tb visc a Alemanya i a l'Agost el meu fill començarà la guarderia i dubtava de si portar-lo a una Kita castellana-alemanya o a una només alemanya... I ara pel que comentes, crec que el castellà pot ser una mala influència pel català? Creus q és millor que el porti a una Kita només alemanya si vull que el castellá no interfereixi en el català? Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola! Gràcies per passar per aquí!
      Mira, jo no crec que et pugui fer cap recomanació, però vist ara, un any després, et diria que la influència del castellà no és tan terrible. Bé, sí, el Petit diu "vale", però perquè ho dic jo... El Gran i la Mitjana tenen la sort de poder fer castellà a l'escola i déu n'hi do com el dominen. Parlen tres llengües, no al mateix nivell, però crec que se'n poden sortir bé. Una Kita bilingüe és una gran sort. A quina ciutat?
      Una abraçada,

      Elimina
    2. Moltes gràcies per la resposta! A Berlín :) Ja em feia una mica de por perquè tot i que el petit té 15 mesos i ha estat sempre amb mi i sentint molt més català, les poques paraules que diu, algunes ja les diu amb alemany :S i amb el seu pare hi passa molt menys temps que amb mi... I amb el teu article hi he pogut corroborar el tema de la dificultat dels pronoms febles, etc. Jo volia una bilingüe però amb anglés perquè penso que el castellà ja l´apendria només anant a Catalunya... o què en penses? Gràcies!!

      Elimina