dilluns, 14 d’octubre de 2013

"Si te he visto no me acuerdo"

Kindergarten? Quin Kindergarten?
Fa un mes i mig que la Mitjana està semiescolaritzada. Enrere ha deixat quatre anys de disbauxa continuada al Kindergarten. Quatre anys de jocs sota la pluja, dins el fang, entre les branques i damunt la neu. Quatre anys de baixar pel tobogan de genolls, de gronxar-se a la Schaukel, collir fulles, pedretes i animals varis. Quatre anys de menjar cogombre per esmorzar, de migdiades en matalassos, de cançons i danses, de disfresses i visites al museu, d'excursions per tots els parcs de la ciutat. En resum: quatre anys de felicitat extrema, amics de l'ànima, educadors encantats i pares agraïts.

Fa un mes i mig que la Mitjana sembla que hagi oblidat completament la seva vida anterior. La seva festa de comiat, amb pastís de xocolata i smarties per a tots, va ser el punt d'inflexió. Des d'aleshores, quan anem a recollir el Petit, s'amaga darrere les meves faldilles (o pantalons, vaja), abaixa el cap i no saluda. Fins al punt de fer-me saltar les llàgrimes.

Perquè em sap greu que se li acostin les senyoretes, contentes de veure-la, i no els digui ni ase ni bèstia. Perquè em fan pena les nenes que deixen anar els patinets i les bicicletes per córrer a rebre-la i demanar-li que jugui amb elles quan la veuen entrar per la porta, per no obtenir ni una sola mirada com a resposta.

Els primers dies m'hi vaig enfadar. "Si no saludes les senyoretes no tindràs brezel", vaig amenaçar-la. Però ella s'amagava encara més darrere meu, s'esmunyia cap a dins quan veia les nenes del seu grup jugant a fora i em demanava si podia quedar-se al cotxe. Una mica desconcertada vaig acabar parlant-ne amb el Director, que si bé em va dir que no era habitual, sí que hi havia un percentatge de criatures que necessitaven trencar amb el passat, sobretot si els vincles havien estat molt forts, per poder començar de nou en un entorn desconegut. La Mitjana sembla doncs un cas de llibre. Perquè l'escola dels grans, des del segon dia, ha passat a ser l'única: l'autobús escolar, el ballet, la música, el turnen... La Mitjana s'ha fet gran.

Al Kindergarten també s'hi han acostumat. De tant en tant, aconseguim trencar per uns segons el gel i registrem una petita victòria. La setmana passada, una ex-senyoreta va adoptar la tàctica d'ignorar-la ella també, i va funcionar. Avui ha tornat al Kindergarten l'educador preferit de la Mitjana, a qui feia més d'un any que no veia perquè havia estat de baixa per paternitat. Sorprenentment, s'hi ha acostat somrient i s'ha posat a parlar-hi com si res. I a mi m'ha caigut un pes de sobre. Perquè encara no m'he acostumat a haver-me de disculpar pels desaires de madame.

4 comentaris:

  1. Sé de què parles... Suposo que cal respectar-los i, tot i que hi ha límits de l'educació que no se'ls pot deixar traspassar, diria que la salutació en aquestes edats no seria un d'ells... En contec alguna que em sembla que tampoc era gaire efusiva en les salutacions als adults, durant la seva infantesa... Tot passa... Però com a mares agraïdes per l'esforç d'alguns educadors, fa mal... Professió dura i poc agraïda a toro passat, la de l'educador de l'escoleta...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No crec tampoc que jo fos de les que saludaven :-)

      Elimina
    2. Ja t'asseguro jo que no! (aviadecinc)

      Elimina
    3. Ja m'estranyava que no diguessis res!

      Elimina