divendres, 18 d’octubre de 2013

Pentinant el gat

llarga espera
Que les activitas extraescolars poden ser una tortura per a pares i germans, em sembla que ja ho he dit més d'una vegada. Corredisses, berenars menjats a tota velocitat, roba bruta i, sobretot, paciència, paciència i més paciència. El pitjor escenari: la tarda de judo del Gran. Una hora i mitja de wurfs i exercicis, combats i jocs. Mentre el Gran s'exercita, intenta sense sort saltar per damunt un bastó i caure fent tombarella (provocant el riure de tots els assistents) i s'enfronta als seus companys en lluites normalment desiguals, el Petit i la Mitjana combaten l'avorriment com poden. I no són els únics.

Abans d'anar cap allà, és important assegurar-se que els mitjons triats a correcuita quan encara no ha sortit el sol no tenen forats. En total: vuit mitjons. Perquè només entrar a l'escola, tothom s'ha de descalçar. Hivern i estiu, amb les conseqüències per a la respirabilitat de l'aire que us podeu imaginar. L'exposició de sabates, de totes mides, colors i pressupostos, obliga gairebé a entrar fent saltirons. Un cop superat aquest primer obstacle, el Gran s'ha de canviar. En defensa seva, diré que fa un esforç per no escampar tota la roba per terra, però encara no se sap cordar ni jaqueta, ni pantalons ni, evidentment, cinturó. La seva mare, això últim, tampoc.

L'hora i mitja de classe només s'interromp breument per beure aigua, així que els 87 minuts restants els dediquem a mirar pel vidre, remenar la màquina de begudes, llegir, menjar i badar. Els altres pares o acompanyans tampoc no fan activitats gaire més interessants. La majoria juguen amb els seus mòbils, fan cara d'"aquest és l'últim any que el nen fa judo" i intenten passar desapercebuts, si altres criatures a remolc els deixen. I mentre els judoques fan la seva, els espectadors juguem perennement al joc de les cadires. Perquè és que trobar un forat on posar-li el cul i avorrir-se còmodament no és tasca fàcil. Dos sofàs petits i quatre tamborets és tot el que hi ha. Si tenim en compte que a classe són gairebé una vintena, els números canten. Qui va a sevilla o al lavabo ja ha begut oli.

A la muntanya de sabates i sabatilles cal sumar-hi la muntanya de llengües que s'hi senten parlar. Sí, aquí la immigració supera el trenta per cent i és habitual que els nens parlin alemany entre ells i un altre idioma amb l'adult responsable. Rus, croat, francès, castellà, hebreu, turc... tenim de tot. Així que, com a mínim, ningú no et mira amb cara estranya quan instes els teus fills petits a no córrer ni saltar ni cridar. O consoles el Petit perquè la mala sort l'ha fet caure i picar contra el canto de la taula. I ara té una banya. Una altra, vaja.

El mestre els engega a dos de set tocats, i aleshores comença el pitjor: aconseguir que el Gran no s'encanti, es desvesteixi, es vesteixi i no oblidi res al vestidor. Ahir vam tornar a aconseguir ser els últims de marxar. I encara sort que el Gran va amb sabates amb tanca de velcro, perquè si les portés de cordons encara hi seríem.

No cal dir que els vespres dels dimecres, a can maredetrès, són de tot menys relaxats. Corre corre que hem de fer el sopar, corre corre a rentar les dents, corre corre que el Petit ha d'inhalar, corre corre a preparar les coses de l'endemà. I els diria corre corre a dormir, però quan apaguem el llum, fan el que volen. Xerren, riuen i agafen d'amagat un llibre. I al final, s'adormen baldats. Com els seus pares.

4 comentaris:

  1. Eulàliaaaaa!!! ets el meu ídol! jo no podria estar-me una hora i mitja esperant a que la Joana o la Valnetina acabessin l'activitat corresponent. SI justament jo aprofito el descans que les activitats em donen per acabar d'organitzar coses, fer sopars.... ets una marassadetrès!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què dius! El que tinc és la sensació de perdre el temps totalment. Tu sí que l'aprofites!! Petonets

      Elimina
  2. Ospes, només de llegir-te ja m´ he estressat!...però també he rigut....i he pensat que tinc sort de tenir només un marrec (si nomçes penso en les extraescolars perquè seria molt més divertit tenir-ne més, és clar) i que la seva classe de taekwondo sigui a 7 minuts en cotxe de casa i que jo pugui tenir 46 minuts de tranquil.litat a casona. Ah, i bona també la seqüència de la varietat de llengüesa la sala d´espera (just abans de llegir-te preparava uns emails per al projecte de Patufets, he, he)

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet, les complicacions ens les busquem nosaltres! El Gran amb el futbol en tindria prou :-)

      Elimina