divendres, 21 de juny de 2013

Emma

Jo sóc de les que es queixen i rondinen. De les que de seguida s'enfaden i s'atabalen. M'empipo quan el Gran torna a perdre una goma a l'escola. Quan la Mitjana es nega en rodó a menjar-se els espinacs. Quan el Petit decideix escopir el que té a la boca o menjar els espaguetis amb les mans. Quan el Gran es torna a deixar la jaqueta a l'escola o no gosa fer una pregunta a la senyoreta. Quan la Mitjana fa comèdia perquè li fem cas. Quan el Petit no vol inhalar. Quan tots tres m'omplen la casa de sorra, precisament el dia que la tinc més neta. Quan es barallen a la banyera i discuteixen per la cullera d'StarWars. Quan rondinen ells si han d'ajudar a parar taula o portar una bossa. Quan la Mitjana s'encanta davant del bol de cereals i necessita més de mitja hora per vestir-se. Quan el Gran no m'escolta la sisena vegada que li dic una cosa. Quan no contesten quan algú els parla. Quan el Gran no es menja l'entrepà perquè li agraden més les xocolatines de la seva amiga. Quan la Mitjana contesta de mala manera. Quan al Gran se li escapa el pipí perquè estava jugant i no ha volgut parar...

L'Emma no podrà foradar uns pantalons nous el primer dia. Tampoc no podrà barallar-se amb el seu germà per veure a qui li toca avui el primer petó de bona nit. No tindrà un primer dia d'escola ni dormirà una nit al Kindergarten... L'Emma i els seus pares han lluitat. I molt. Però l'Emma no tornarà a bufar espelmes.

I jo, quan em torni a queixar de petiteses, procuraré pensar en la lliçó que l'Emma i la seva família ens han donat.





4 comentaris:

  1. Nois, quanta tristesa.
    Molts ànims i una abraçada ben gran.

    ;(

    ResponElimina
  2. tristos petons els d'avui!!!
    però, malgrat tot, seguir caminant!!!

    ResponElimina
  3. Una desgràcia, la pitjor de totes. El nostre fill gran, que ara tindria set anys i mig, no va poder ni bufar la primera espelma. Va néixer malalt i inviable per la vida. Ara tenim dos nois més i els disfrutem molt, no us podeu imaginar com.
    Ánims pels pares de l'Emma. La ferida no desapareixerà mai però sentiran cada cop menys el seu dolor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari, Montserrat! Una abraçada.

      Elimina