dissabte, 8 de juny de 2013

Com peix a l'aigua

Herrrrrrrlich!
No posar cap rentadora durant sis dies és una d'aquelles coses que només em passen molt de tant en tant, quan fem vacances a casa els avis. Però aquest matí, quan he aixecat la tapa del cistell i he considerat que fer bugada encara podia esperar, he pres finalment consciència que aquesta quinzena de feina a Suïssa, si bé no es pot considerar com unes autèntiques vacances, sí que comporta un desgast marujil que tendeix a zero.
 

Ara, a l'equador de les meves colònies particulars, i malgrat un parell d'infortunis poc rellevants, sé valorar el fet d'esmorzar amb calma fullejant un llibre (el primer de tots, Saftfasten, un il·lustratiu compendi de teories i pràctiques sobre el dejuni, i que gairebé m'ha convençut). Arribo a la feina neta i dutxada però, sobretot, sense taques traïdores ni un xumet a la butxaca. Em prenen per una persona seriosa i responsable (ep, i ho sóc de veritat!) i faig un dinar equilibrat regat amb converses adultes sobre els temes més variats, però sobretot sobre com arreglar el món en general i Espanya en concret. Tela.
 
Fins i tot amb l'allotjament he tingut sort. I si no, que ho preguntin a dos dels meus companys de batalla, l'economista i el benjamí. Davant l'escassetat d'habitacions d'hotel per aquestes dates (potser els entesos ja sabeu que comença ArtBasel, segons diuen la fira d'art més important de...), mentre a mi em van assignar la casa d'una amiga de la cap del departament, que hi va veure la possibilitat de guanyar uns dinerons extres per pagar-se unes vacances, aquests dos nois van anar a parar en uns apartaments molt moderns i cèntrics, però que tenen una petita pega: un club de dones de bona vida que, en comptes d'això, precisament, no els deixa aclucar l'ull. El bum-bum de la música fins a altes hores de la matinada, sorolls qualificats d'"estranys" i encontres inesperat amb dones voluptuoses a l'ascensor han portat un d'ells a demanar asil nocturn a casa d'uns amics. L'altre, el benjamí, continua allà. Perquè no li queda més remei, s'entén.

Divendres ens van anunciar que avui no calia treballar. I a punt vaig estar de pujar al tren i plantar-me a casa gairebé per sorpresa, sense donar temps a reaccionar. Per sort, com s'ha demostrat, el paredetrès em va fer entrar en raó i em va recomanar que em quedés. A descansar. I jo, com que sóc obedient, li vaig fer cas. Santament. Perquè avui els astres s'han alineat de tal manera que ha fet un dia de ple estiu. Amb l'afegit que ens han convidat a passar el dia al "club". I malgrat haver deixat el banyador ja expressament a casa, per allò de no haver d'ensenyar les vergonyes no només a tothom, sinó encara pitjor a la gent amb qui has de treballar, quan arribats a lloc me n'han deixat un, no he sabut dir que no. I m'he banyat. Llarga estona. I no sé si algú ho notarà, però tinc la sensació d'haver-me espolsat l'hivern de sobre. Demà tornarà a ploure, però ja m'està bé. El meu dia d'autèntiques vacances ja no me'l traurà ningú.

4 comentaris:

  1. Tres "oles", es mereix!
    I unes xocolatines de les bones. Prometo.

    ResponElimina
  2. He disfrutat molt llegint aquesta entrada. Disfruta moltíssim d'aquestes "vacances" tant merescudes!!! Petons i fins aviat! Natàlia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies guapa! Ja torno a ser a casa :-))

      Elimina