dimarts, 18 de desembre de 2012

Prenadal

Aquest cap de setmana, la maredetrès i els seus tres apèndixs s'han passejat per casa d'altri amb l'excusa de desitjar-nos tots bones festes. No perquè aquí el Nadal arribi abans, no. Només perquè la majoria dels integrants dels nostres cercles socials (francament limitats) són, com nosaltres, expatriats que tornen a Casa per aquestes dates. Si el temps i les vagues als aeroports ho permeten.

Clau en l'acceptació de les invitacions (donat que el paredetrès està tancat a la feina fins a nou avís) va ser la constatació que si et conviden a sopar o dinar, encara que sigui a base de piscolabis, no cal cuinar a casa. O encara que calgui, perquè al Gran i la Mitjana no els agraden la moussaka, el salmó, els formatges, les empanades, etc., en dies així la cuina de can maredetrès està tancada. Per principis. 

La primera etapa del joc de domus a domus ens va portar a un pis endreçat, exquisidament decorat i engalanat per a les Festes, on viu una bona amiga nostra, a qui vam conèixer poc després d'arribar aquí, quan encara érem joves. Ella, que encara no ha procreat, va demostrar una enorme valentia convidant a la seva festa prenadalenca ni més ni menys que dotze criatures, més els pares respectius, i altres amics sense tantes obligacions. Un acte d'amor al pròxim, vaja, perquè se la va jugar. Un parell d'hores després, vam creure prudent desfilar, perquè el Gran ja havia fet lluites amb els altres nens i s'havia carregat una cortina, s'havien acabat tots els bastonets, que van ser la base del seu sopar (a banda de les ulleres de xocolata selbsgemacht que vam portar-hi), i el Petit ja només volia anar en braços. De sa mare, per ser exactes.

L'endemà estàvem convidats a casa d'uns amics que feia poc havien tingut el segon fill. Hi vam arribar morts de gana (error fatal), i el menjar encara no era a punt. El gabinet de crisi es va reunir i va sortir amb unes torrades amb philadelphia sense lactosa, que un cop més van ser tot el que el Gran i la Mitjana van menjar. La maredetrès, per la seva banda, no va fer un lleig a res i va atipar-se força més. I el Petit, que havia dinat a casa, va decidir que també volia picar alguna cosa. En mal moment. Jo devia tenir la neurona ocupada amb el salmó o el paté, perquè vaig permetre que el Petit anés endrapant molletes de pa bimbo (amb la serreta de la seva primera dent). Fins que es va ennuegar. I quan semblava que no havia estat res, ho va treure tot. Sobre d'ell. Sobre meu. I el pitjor de tot: sobre la moqueta i el sofà. Dues vomitones públiques en una setmana fan que em plantegi seriosament tornar a participar en aquestes gimcanes de cap de setmana. Tot i que potser no caldrà que em plantegi res, perquè senzillament no ens tornaran a convidar. Per una engruna travessada. Ja és trist.

Però la destresa de la Tieta postissa i la mestressa de la casa van fer que tant el sofà com la moqueta quedessin com nous. Cosa que no es pot dir de mi. El meu lamentable estat impedia presentar-nos directament a la domus núm. 3, per la qual cosa vam haver de fer un Zwischenstopp a casa per canviar-me. De dalt a baix. Amb el temps just d'agafar un parell de plàtans per al Gran i la Mitjana i anar a casa dels últims organitzadors de cafès de Nadal del dia.

Miraculosament, tot va anar com una seda. Els sermons al cotxe van fer el seu efecte i el Gran i la Mitjana es van portar bé. Val a dir també que l'amfitriona, sàviament, va posar-los mil capítols d'Una mà de contes, en versió alemanya. El Petit, per la seva banda, va jugar amb el seu diguem-li tocayo (perquè homònim sona a una altra cosa). I una servidora es va poder prendre amb calma el seu te, acompanyat de coca de sucre i pinyons i Baumkuchen. Els motors per al Nadal de veritat ja estan escalfats. Calceu-vos, que venim.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada