En quarentena

Les reflexions de naturalesa més profunda que des de dissabte tinc ganes de bolcar en aquest bloc hauran d'esperar. Fins que la casa estigui neta de virus i bacteris. I qui sap si va per llarg.

Aquest any ja havíem llançat les campanes al vol i ens crèiem immunes a l'habitual col·lecció de malalties que afloren per aquestes dates, però dijous va arribar la mes temuda de totes, l'arma biològica per excel·lència: el Magen-Darm, àlies gastroenteritis o tropell de panxa. La clau de l'èxit d'aquest simpàtic virus, la pesta del segle XXI, és que treballa en silenci i no es deixa ni intuir fins que esclata amb tota la seva virulència. I això va passar dijous. La víctima: una maredetrès presa ja aleshores d'una afonia que encara arrossega i que comença a tocar el voraviu. Sempre plou sobre mullat.

El KO va durar les típiques vint-i-quatre hores, durant les quals la maredetrès va jugar-se el físic i va posar en perill la integritat del cotxe familiar. Perquè el Gran feia la funció de Nadal i era imprescindible l'assistència parental per sentir-li dir la frase núm. 18, que és la que li havia tocat. Armada de valor, enmig d'una (no exagerem) tempesteta de neu, amb una bossa de plàstic a punt, vaig fer la meva entrada triomfal quan la funció ja havia començat i anaven per la frase 6 o 7. Salvada. El Gran va dir la seva de forma intel·ligible, rítmica i amb una pronúncia que els seus pares ni d'aquí a 20 anys aconseguiran. I em va mirar i va somriure. 

Amb la sensació del deure complert, em vaig deixar caure en una cadira i vaig esperar que acabessin de recitar la història del Nikolaus (unes 55 frases). Dues cançonetes, repartiment de Nikolaus i aplaudiment. Quan els altres pares, més frescos que jo, van començar a repartir galetes i cafè, vaig pensar que era el moment de tocar el dos. Per no fer un espectacle penós allà al davant.

No sé com vaig arribar a casa, perquè la resta del dia me la vaig passar dormint. I, gràcies a la complicitat d'una marededós perfecta de qui algun dia us parlaré, no em va caldre treure forces de flaquesa i anar a buscar el Gran a la tarda. Gottseidank. El paredetrès es va ocupar de la resta. I jo així l'endemà ja vaig tornar a ser persona.

Però evidentment la capacitat encomanadora d'aquest virus s'havia de fer notar, i la segona víctima ha estat el Petit. Ja fa tres dies que vessa per dalt i per baix, però sembla que ja enfila la recuperació i que aviat podrà tornar al Kindergarten. Amb la Mitjana, que ahir també va quedar-se a casa perquè no parava de tossir. I així aquesta maredetrès, a banda de posar ordre en els papers familiars i fer les mil gestions que té pendents, podrà dedicar-se a escriure sobre un tema cabdal com és l'educació bi o tricultural (segons com es miri) dels seus tres Sprösslings.