dijous, 7 de gener de 2016

Universos paral·lels

caramels, parlem?
Fa molts i molts anys, quan encara no existien els smartphones, i els bitllets de tren, avió i autobús es compraven en una agència de viatges, vaig fer una escapada a Bèlgica des de la ciutat universitària de Rouen, on suposadament havia de millorar el meu francès. M'acompanyava la meva inseparable amiga berguedana, amb qui vaig compartir més penes que alegries durant aquells tres mesos per oblidar. El cas és que, avorrides de la inacció dels nostres suposats tutors, vam decidir anar a fer un tomb (llarg) i, ves per on, vam anar a petar a Brussel·les. No em pregunteu per què. Segurament, pel preu. Per arribar a l'alberg havíem d'agafar el metro i, armades amb el mapa, ens vam endinsar al túnel. Però ai, en treure el cap a l'estació de destinació, vam tenir la sensació d'haver fet un viatge en l'espai. Allò no era Brussel·les, havíem arribat al Magreb. Erem talment estranyes en un altre món.

Han passat vint anys i les coses han canviat molt: a Brussel·les, a Barcelona i suposo que també a Frankfurt. Aquí la multiculturalitat es palpa als carrers i es fa evident a qualsevol lloc. Amb més o menys èxit de la qüestió integradora, certament. No sobta que l'educadora del Kindergarten porti el hijab, que a l'equip de futbol del Gran hi hagi nens de tots colors, o que a qualsevol racó sentis parlar turc, àrab, llengües eslaves, llengües romàniques i llengües desconegudes. Perquè, qui sap reconèixer l'amhàric?

De tota manera, per molt que més d'un quaranta per cent de la població de Frankfurt tingui el que se'n diu finament Migrationshintergrund, i que molts de nosaltres no aconseguim declinar com déu mana fins i tot després de viure aquí més de deu anys, aquesta tardor vaig reviure l'experiència viscuda a Brussel·les fa tants i tants anys.

Per celebrar l'aniversari d'un amic del Gran, els pares ens havien convocat en un parc immens situat als afores de la ciutat, on suposadament un mestre del monopatí els havia de fer unes classes (incís: plovia i la lliçó es va haver de suspendre; és el que té organitzar activitats a l'aire lliure en aquest país). En arribar-hi, gràcies al navegador, i posar un peu a terra em vaig veure transportada a Turquia. Literalment. Grups familiars extensos feien una barbacoa a la zona autoritzada, alhora que dones i homes per separat estiraven catifes a terra per resar. Més endins, a la zona de jocs, la canalla saltava amunt i avall, mentre els pares, sobretot mares, seien en bancs i miraven els seus mòbils o repartien berenar.

Mentre el Gran feia la festa amb els seus amics, la Mitjana i el Petit s'esbargien al parc i jo vaig seure en un banc, compartint-lo amb una altra mare. Vestia túnica i mocador, i de seguida va oferir-me caramels. "Per als teus nens", va dir-me, amb un somriure i un fort accent. I així vam començar a parlar. Feia més de vint anys que vivia aquí i amb prou feines xapurrejava l'alemany, però malgrat les dificultats va explicar-me que els seus fills eren nascuts aquí, però que ella no havia pogut anar a classes d'alemany, que només es feia amb turcs del seu barri i que el seu contacte amb la cultura alemanya era mínim. Vaja, que vivia a la turca a Alemanya. I que, d'oportunitats, no n'havia tingut gaires. Al contrari que nosaltres, que no som més que immigrants "de luxe". Al cap de tres hores jo tornava a ser a la meva heile Welt, el món habitat pels alemanys i els afortunats, però no m'he pogut treure del cap la dona dels caramels i el seu destí. I aquell parc on no hi ha nens rossos.

4 comentaris:

  1. Per variar ja està bé que expliquis anècdotes de la part alemanya que no es alemanya :D

    Canviant totalment de tema, has vist la segona temporada de Bron/Broen? Justament el dolent de la temporada es diu “Mare de tres”, no tindràs res a veure, no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una maredetrès no té temps de veure sèries ;-)

      Elimina
  2. Gràcies, Maredetrès, per fer-nos partícips, de nou, dels teus posts tan quotidians, tan excepcionals...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mentre hi hagi algú que m'hi empenyi... ;-)

      Elimina