divendres, 10 de gener de 2014

Fent balanç

geblitzt - enxampada
Aquesta primera setmana ha estat mogudeta. Tornar a la rutina no és cosa fàcil, ja ho sabem. El desajust horari inevitable ha fet estralls cada matí, i és que les pobres criatures necessiten temps per tornar-se a habituar a llevar-se a les set, dinar a les dotze, sopar a les set i ser al llit a les vuit. Diguem també que l'adaptació en sentit contrari va ser més fàcil: a qui no agrada anar-se'n a dormir a hores altrament prohibides, menjar a deshora i mandrejar al llit fins a tal punt, que fins i tot els pares es lleven abans que tu. Tenint festa. Per això, i també amb l'ajuda del terrabastall del matí de Reis, els dos primers dies van ser d'acumulació de petites desgràcies. Algunes d'elles, de conseqüències encara imprevisibles.

Dilluns, entre portar nens tard a l'escola i el Kindergarten, retirar les teranyines de la nevera i llençar degudament els paperots d'embolicar (i els plàstics també), gairebé no hi va haver temps de mes. Malgrat tot, amb un bon humor destacable, vaig agafar el cotxe per anar a recollir Gran i Mitjana, amb la mala sort que la desviació de ruta provocada per una aturada en un forn, amb l'objectiu de comprar brezels acabats de fer, va acabar amb un flaix d'un radar urbà que no sabia ni que existís. Amb l'agreujant que em temo que és una zona de 30 km/h i vaig accelerar encara més per passar un semàfor en verd. La temuda carta encara no ha arribat, però em veig agafant l'autobús un parell de mesos, com ja li va passar a una altra mare de l'escola. Que no és l'única, per cert. Sembla que l'afany per arribar a temps a l'escola s'ha cobrat ja unes quantes víctimes, entre les progenitores. I per acabar-ho d'adobar, el dia es va tancar amb una mala notícia laboral, previsible, però no per això menys dolorosa. Un dilluns horribilis, que riu-te'n de la reina d'Anglaterra.

Malgrat tot, vaig començar el dimarts amb actitud sorprenentment positiva i energies renovades. I quan semblava que podíem tancar la paradeta sense incidents destacables, va i la Mitjana agafa el Petit a collibè i immediatament li salta pel damunt i cau estrepitosament contra el canto de la taula de la tele. El croc sol ja em va posar els pèls de punta, i la banya va ser substancial. Els plors de la Mitjana, per cert, també. I els del Petit, comprensiblement, arribaven al cel. I enmig d'aquest panorama de desesperació, al qual ràpidament em vaig sumar, ens va atrapar el paredetrès. Poc després, amb la banya ja refrigerada i un Petit aparentment sense efectes secundaris del cop, llegeixo un email de la FrauB, alertant de nou de la presència de polls a la classe. Revisió al cap del Gran i... bingo! Tractament al canto i Gran llevat fins a quarts de deu.

La resta de la setmana no ha estat tan nefasta, però sí carregada d'extres: dentista del Gran (en una consulta que mereix un post a part), festa d'aniversari del Petit al Kindergarten (sense cap ganes de celebracions per part seva) i, per acabar-ho d'adobar, les restriccions alimentàries que ens hem autoinfligit el paredetrès i jo. Per, diguéssim, recuperar la línia. La de 2003, per ser exactes. Estem molt conscienciats, no us penseu, però tot i així costa fer un macropastís amb xocolata i esmartis per al Petit, veure com el tallen i se'l cruspeixen davant teu, i encara haver de recollir-ne les engrunes. Sort que un parell d'hores després es va produir l'única notícia realment positiva de la setmana: va arribar el matalàs que vam comprar al juliol. De la mida que tocava. Un miracle. Al·leluia!

4 comentaris:

  1. Déu n'hi dó de la setmaneta no...???? vols dir que no estaríeu millor a "casa"...jijiji!!
    Per aquí tot com sempre, agraïnt una mica, només una mica la tornada a la rutina i a la normalitat; però també com sempre, a tot drap!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, nena, ja ho veus... però sembla tot sota control, menys la retirada de carnet, que ja no depèn de mi. Petons a tots :-))

      Elimina
  2. Noia, ja som dues: a mi em van multar el dimecres, venia del dentista i va durar més del que em pensava i volia anar ràpid a la feina encara amb anestèsia local. El poli que em va parar després no m'entenia (de l'anestèsia) i em va posar multa igual encara que em va dir que "ho sento molt que comenci així el dia"...(no em van treure punts per sort). Ànims. Eulàlia de Colònia

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'estic adonant que no estic sola!! A veure com acaba la història. Gràcies pels ànims!!

      Elimina