Adventskalender: la multiplicació

240 finestretes que esperen que algú les obri

Som a punt d'inaugurar oficialment l'Advent, tret de sortida de les festes nadalenques i arrelada tradició en aquestes terres. Hores d'ara, qui més qui menys ja té comprada o gebastelt la seva corona d'Advent i diumenge n'encendrà la primera espelma. Els mercats de Nadal ja han obert i aquest any el fred els acompanya. Les criatures comencen a omplir llistes de desitjos més o menys ambiciosos i també compten els dies que falten per a l'arribada del Nikolaus, primer, i el Weihnachtsmann, després. Com també esperen amb candeletes que arribi l'u de desembre, per poder obrir la primera finestreta del calendari d'Advent.

No sé vosaltres, però jo, quan era petita, compartia el calendari amb el meu germà. Els primers anys era només d'imatges. D'aquelles típiques de les postals de Nadal. L'enganxàvem en un dels vidres del menjador i de manera alterna ens encarregàvem d'anunciar què s'amagava darrere de cada xifra. Els dits quedaven plens de purpurina i el quadre s'il·luminava amb els primers raigs de sol. Molt bonic, tot plegat. I al cap d'un temps, van arribar els calendaris de xocolatines. Amb molt d'èxit, val a dir. Però d'aquí no vam passar. Eren altres temps?

A mi el fenomen que arrasa actualment el meu país d'adopció em preocupa. De debò. I molt. Els darrers anys han proliferat els calendaris de joguines, encapçalats pels de Playmobil. Cada dia, una peça, fins a formar un pessebre, o un petit vaixell pirata, o una granja. Per a tots els gustos. S'hi van sumar els de Lego i ara mateix l'oferta és aclaparadora: Filly, Star Wars, cromos de futbol... El que vulgueu. Tot existeix. Aquest any, quan el Gran ja començava a demanar l'Adventskalender de la Bundesliga per a ell sol, i la Mitjana es feia il·lusions amb un de la Peppa Pig, vaig iniciar els meus sermons anticonsumistes: ben convençuda els explicava que amb un n'hi havia prou, i que si un any el triava l'un, l'any següent el triaria l'altra. I ja els tenia mig convençuts quan es va produir un fet que em va deixar plenament desconcertada. I m'ha fet reflexionar.

Coincidint amb les magnes celebracions dels aniversaris del paredetrès i la Mitjana, i l'alta afluència de visitants a casa nostra, han estat uns quants els que han optat per regalar calendaris d'Advent als tres menors d'edat de la casa. A tots tres, malgrat que el Petit encara no ha fet dos anys i no li convé atipar-se de xocolata (d'acord, això no convé a ningú). El resultat, a banda d'unes criatures sinceres que la segona vegada ja deien allò de "mira, mama, un altre calendari d'Advent", és que hem recollit deu, DEU! calendaris. I, a falta de tres nits per al dia D, el recompte final encara pot variar.

És una bogeria. I el pitjor de tot, és que no sé què en faré. El que tinc clar és que no penso dedicar deu minuts cada matí a obrir les deu Türchen corresponents. Que ja anem prou justos i l'autobús de l'escola no espera. Per això, des d'aquí faig una crida a tots aquells que no en tenen i en voldrien un. O dos. Només m'ho heu de demanar.