dissabte, 24 d’agost de 2013

Tornada

el culpable
Nosaltres som gent d'autopista. És més: els nostres viatges tant d'anada com de tornada (fins ara) havien estat sempre com una contrarrellotge del Tour, centrats en el cronòmetre. Però no per la velocitat, sinó per l'hora d'arribada a la temuda meta volant de Lió, on es decideix el desenllaç de l'etapa. Si allà no hi ha tap, el viatge pot completar-se en unes tretze hores, comptant les dues aturades de deu minuts per anar al lavabo i la pausa més llargueta del dinar. Que no està gens malament. Ara, si a Lió hi ha embús, oblida't de poder arribar abans que es pongui el sol. Qui no ha passat per allà un dia negre del calendari de trànsit francès no sap el que és patir. Els maredetrès vam tenir la desgràcia d'experimentar-ho l'any passat, i vam tancar el trajecte amb un crono de disset hores, set-cents crits, vint esbroncades i cent vint-i-vuit "Quan arribarem?". Una marca difícil de superar.

Per això, quan vam tenir la brillant idea d'escurçar lleugerament el viatge, aprofitant que érem a Molló passant-hi uns dies, no ho vam dubtar: sortiríem a trenc d'alba pel coll d'Ares, i ens estalviaríem no només cent quilòmetres, sinó també haver de baixar un dia abans a Barcelona. Un pla genial.

Després de tres setmanes de no posar el despertador, no us negaré que haver-nos de llevar (i haver de llevar els nens) a les sis del matí va ser un xoc. Dels forts. Però miraculosament al tercer intent fins i tot el Gran va aconseguir espolsar-se la son de sobre. Mentre el Petit devorava el biberó com mai, vam tancar les últimes bosses i vam baixar de puntetes per esmorzar. Ens havien deixat preparada una taula ben proveïda, i vam fer-hi un bon paper. 

Poc abans de les set ja érem el cotxe i enfilàvem amunt cap al coll d'Ares, mentre començava a clarejar i l'aire semblava immòbil. Un paisatge preciós, vaja. I ningú a la carretera. A les set i deu ja baixàvem pel cantó francès, i a les set i vint vam sentir el temut soroll, semblant al d'un gerro d'aigua que vessa. El Petit acabava de treure tot el biberó. Els revolts havien fet el seu efecte i vam haver de parar a canviar-lo i netejar-ho tot. Era previsible, ens vam dir. Però com que teníem roba de recanvi i una pila de tovalloletes, en deu minuts ho vam tenir enllestit. Per bé que el Petit va haver de patir el suplici de ser canviat a la intempèrie. A deu graus. Fumejava, el pobre.

Trenta revolts després, el soroll es va repetir, tot i que amb menys intensitat. El Petit havia tornat a vomitar. Ja sense roba de recanvi, li vam treure jersei i sabates i vam continuar el viatge. I ja albiràvem les últimes ziga-zagues quan el Gran i la Mitjana, a l'uníson, van anunciar que estaven marejats. Ràpidament, els vam donar l'última bossa de plàstic que ens quedava, per compartir. El Gran ho va fer gairebé tot a dins. La Mitjana, en canvi, sembla que no va trobar el forat. Perquè va aconseguir fer-ho tot a fora.

El paredetrès i jo, ostensiblement embriagats per la ferum, amb prou feines vam poder aguantar-nos mentre posàvem a la Mitjana el pijama brut i intentàvem adecentar el cotxe una mica. I és que, ben mirat, només havíem fet trenta quilòmetres. I ja no ens quedaven tovalloletes. Els 1200 quilòmetres restants se'ns començaven a fer una muntanya. Mai millor dit.

Afortunadament, les vomitones no es van repetir. Tot i que encara vam tardar força a trobar l'autopista i poder posar el pilot automàtic. El que sí que tenim clar és que l'any que ve sortirem des de Barcelona. I esmorzarem un cop passada la frontera. Peti qui peti.

2 comentaris:

  1. Ostres Eulàlia, aquesta experiència de les vomitades ja les he patit. La meva segona és una especialista a vomitar fins i tot a l'autopista. O sigui que ja hem après que s'esmorza un parell o tres d'hores després d'arrencar el cotxe, i, en cap cas, es veurà llet o derivats!!!
    Francina

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nosaltres hem après la lliçó, t'ho asseguro :-)

      Elimina