divendres, 6 de març del 2015

Babyphone

els cangurs moderns
Fa uns dies, m'arribava per dues bandes aquest article publicat a la revista Time, on s'expliquen les diferències entre la manera d'educar els fills a Alemanya i als Estats Units. Des del punt de vista de l'experiència d'una mare nord-americana a Berlín, fa un repàs d'alguns aspectes del tracte de les criatures i recalca que aquí on vivim nosaltres se'n fomenta la independència, no la dependència.

S'hi resumeixen els pilars fonamentals de la pedagogia alemanya, que advoca per deixar que les criatures descobreixin l'entorn al seu ritme, assumeixin responsabilitats des de ben petits i passin el màxim de temps a l'aire lliure. També parla de l'entrada a l'escola, als sis o set anys, com un clar canvi d'etapa que se celebra amb tota la família i, abans del qual, la lectura i l'escriptura tenen una importància gairebé nul·la.

En un temps en què els pares ho volem tenir tot controlat i se'ns ha penjat el cartell de pares helicòpter, els alemanys deixen que els seus fills vagin sols a l'escola des de primer de primària, els deixen enfilar als arbres, els animen a anar a comprar sols i els treuen al carrer, els parcs i els boscos faci el temps que faci.

A l'altra banda de l'Atlàntic, però, la majoria no està per a bromes, però com a resposta a aquest encarcarament, a les pors exagerades i la necessitat de tenir-ho tot controlat, ha sorgit i s'està estenent el moviment anomenat free range parenting, que defensa que, a partir d'una edat determinada, nens i nenes són capaços de caminar sols des del parc, baixar al forn a comprar pa o jugar sense la supervisió permanent d'un adult. En el fons, res que no féssim nosaltres de petits. Oi?

Per bé que els pengen una targeta on s'indica clarament que no s'han perdut, sinó que estan preparats per anar sols pels voltants de casa seva, hi ha casos en què la policia es presenta a casa dels pares i els denuncia per abandonament. I si no us ho creieu, llegiu això.

Aquest dimecres al vespre, uns veïns van sortir a sopar. Dos dies abans, m'havien preguntat si seríem a casa i ens faria res fer de cangurs... no de la petita, d'any i mig, sinó del seu babyphone. No hauríem de fer res: a l'hora que volien sortir, la nena ja dormiria, i com que no es desperta mai durant la nit, no calia patir. Serien al restaurant de la cantonada: si la sentíem plorar, només els havíem de fer un truc i vindrien de seguida.

Arribat el dia, van portar-me el babyphone, vam comprovar que tingués cobertura i van marxar a sopar. Jo hi havia estat donant voltes. De fet, marxar al restaurant de la cantonada, a 50 metres, no és gaire diferent de baixar una estona al jardí. Ni d'anar a carregar el cotxe abans de marxar de vacances. En el fons, és una sort, com a pares, ser així de tranquil. Perquè t'evites patiments innecessaris que a la criatura no li fan cap bé.

Efectivament, la petita no va dir ni mu les tres hores que vam estar de guàrdia. De tota manera, el paredetrès i jo no ens vam poder estar de fer broma. Si es cremava la casa, els diríem que sí que havíem sentit les alarmes, però com que ens havien dit que truquéssim si plorava, i plorar no l'havíem sentit, doncs no havíem actuat. O bé que ai, espereu-vos, que tornem a posar les piles al babyphone, que les havíem agafat per al comandament a distància del televisor, perquè havien fallat. No, no, a la nena no l'hem sentit.

A mi, poruga de mena, m'ha costat anys deixar-los sols per baixar a posar una rentadora o llençar les escombraries. I si s'espatlla l'ascensor i m'hi quedo atrapada? I si hi ha un curtcircuit? A catastrofista no m'hi guanya ningú.

De cangur, però, sí que en tenim. Ara bé, de carn i ossos.


4 comentaris:

  1. quan estavem a l'estany, o ara amb els nets, funcionavem com a alemanya, amb una llibertat molt amplia; recorda com hem anat a recollir els ous: amb neu, amb pluja, amb refredats...
    a barcelona tardem més a deixar-los campar... perquè???

    ResponElimina
    Respostes
    1. La ciutat és més hostil, però no sé si ho justifica! I parlant d'ous, aneu avisant els conillets que vindrem aviat!

      Elimina
  2. Quan treballava d'au pair, la mare de les nenes em va dir, literalment, que quan anés a buscar la mitjana a la Kita, com que era l'hora de la migdiada de la petita (que tenia 2 anys recent complerts), que la deixés SOLA a casa dormint i marxés.

    Vale que la Kita estava a 5 minuts caminant, pero son 5 minuts d'anada, 5 de tornada, mes els 10 que costa aconseguir fer baixar a la mitjana del gronxador.
    Jo li vaig dir que imaginem que es desperta amb el soroll de tancar la porta, i em va dir tranquil·lament que l'únic que tenia que fer es tancar amb clau la porta del carrer perquè no pogués sortir, que amb el que trigava la nena en recórrer tota la casa buscant algú i no trobant-lo, nosaltres ja hauríem tornat.

    He de dir que només em vaig atrevir a deixar-la sola un parell de vegades, i ho vaig passar fatal. No se com tenen tanta tranquil·litat aquests alemanys.

    ResponElimina