divendres, 16 de maig de 2014

Grüezi i adieu

un clàssic
Està quedant demostrat que, si més no en el meu cas, tenir un blog és incompatible amb la vida d'okupa del seient 66, vagó 4 que porto actualment. Si no, com s'explica que la meva productivitat s'hagi reduït a l'ínfima expressió i que no hi hagi manera d'omplir els dos posts que falten per arribar als 100? Quan anava embalada i escrivia historietes com a xurros, em pensava que blogger aviat em faria fora (o pagar) per fer ús de tants bytes. Però en aquestes sis setmanes que fa que vaig amunt i avall, han canviat moltes coses. I, en un sentit concret, torno a ser on era fa deu anys, quan vaig posar els peus a Alemanya per passar-hi només una temporada, un parell d'anys.

I és que tot l'alemany que a base de cursos, visites a metges, converses, ràdios, diaris i televisions he anat aprenent aquests anys, resulta que a Can Xocolata no serveix de res. De res. Tot i els meus esforços per establir la comunicació amb els autòctons, he de reconèixer que no he passat del bon dia. Perquè quan s'adonen que sóc de fora, em parlen en anglès. I a mi que em surt un Hallo, un Guten Tag, un Tschüss o un 'Tschuldigung gairebé sense pensar, em fan parar boja. Grüezi, Grüezi, Grüezi, m'he de repetir en veu baixa abans d'encetar qualsevol interncanvi verbal. Merci.

Per si me n'havia oblidat, he reviscut les sensacions de tot nouvingut que arriba a un país del qual no domina la llengua. La inseguretat que t'envaeix quan no entens ni el preu que et diu el venedor del forn. La vergonya que sents quan veus que no t'han entès. Les ganes de tornar a casa. Bé, en aquest cas, a Alemanya. També m'he imaginat a mi mateixa havent d'aprendre alemany suís des de zero, per poder anar al metge, a comprar, a portar els nens a l'escola. I se m'ha fet una muntanya. Serà perquè aquest cap meu ja està ple i no té ni un calaixet disponible. Serà per mandra inconscient. Serà pel que serà, però les meves visites llampec no em deixen avançar.

Fins ara, el que més útil m'ha resultat per desxifrar mínimament el dialecte suís de Basilea no ha estat demanar-los que es treguin el mitjó de la boca per parlar, sisplau. No. El que millor m'ha anat és el consell que em va donar gratuïtament la noia que em va allotjar a l'estil airbnb les dues primeres nits: l'únic que has de fer és canviar les terminacions de les paraules per una i. I tot i que sembli una broma, funciona. Si més no, per comprar el que compra tothom quan va a Suïssa: Schoggi.

6 comentaris:

  1. Ho tindré en comtpe si mai aprenc alemany i mai vaig a la zona suïssa. Coses bastant improbables també t'ho haig de dir...
    No et desanimis per no arribar als 100! No t'hi fixis gaire i segur que algun dia arribaràs als 1900 per dir un número al atzar :P

    ResponElimina
  2. Tot aixo, ja t'ho havia explicat jo els anys 80 i 90...naturalment ni t'en havies enterat! (aviadecinc)

    ResponElimina
  3. Saber jugar al pictionary, ayuda molt.....!!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Veus, aquí sí que vaig una mica coixa...

      Elimina