dijous, 2 de maig del 2013

Nou anys

el cel blau, sens dubte un producte Photoshop
Poc a veure té aquesta maredetrès amb la persona que avui fa nou anys va desembarcar en aquesta ciutat amb dues maletes plenes de roba, amb la intenció d'iniciar una aventura que, en principi, havia de ser finita. Màxim tres anys, repetia a tort i a dret sempre que algú li preguntava quant de temps pensava estar-se a Alemanya. Tornarem, segur. I no és que digués cap mentida no. Perquè n'estava convençuda. L'experiència alemanya tenia una data de caducitat, o més ben dit de consum preferent. Amb la tornada a Casa a l'horitzó, per bé que llunyà. I d'això ja en fa nou anys i tres criatures. És normal que gairebé no em reconegui ni jo mateixa.

Ara que l'onada de nous emigrants ocupa els titulars dels diaris i fa replantejar moltes coses tant a Casa com a fora, val la pena recordar que, si bé els petits canvis són poderosos, no es pot negar que encetar una nova vida en un altre país sempre comporta una pila de reptes i dificultats. No entendre ni un borrall del que et diuen no facilita precisament les coses. I apuntar-te a la Volkshochschule, una mena d'escola oficial d'idiomes i altres passatemps, posa a prova la voluntat i la paciència de qualsevol. Perquè la VHS és com una torre de Babel, que aglutina nouvinguts d'arreu del món, amb les llengües maternes més dispars que us pugueu imaginar, i uns coneixements gramaticals del tot sui generis. Un malson per a qualsevol professor de llengües. I és que a més d'un he vist desesperar-se intentant explicar l'acusatiu i el datiu a un indi de l'Índia, una afganesa i una tailandesa. Que, en molts casos, no saben ni escriure en la seva Muttersprache. Per això, superar l'A2 és tot un mèrit, no per la dificultat en si de l'alemany, que també tela, sinó per la bona predisposició i l'automotivació que exigeixen aquests cursos. Sort de la bona companyia que vaig tenir la sort de trobar-hi: una maredun homònim del Petit, que continua campant per aquestes terres, hipotecada i amb feina fixa. És a dir, sense opcions de tornar a Casa.

Jo vaig arribar sense saber què era un brezel, pensant-me que hi havia quatre estacions i convençuda que no seria tan diferent de viure a Casa. Però només d'intentar comprar un bitllet de tramvia a la màquina ja em vaig adonar que el procés seria llarg. Un màster, es necessita, per descobrir com funciona el Fahrkartenautomat. Una màquina juràssica, que no accepta targetes de crèdit ni dèbit, i per tocar el voraviu tampoc bitllets de més de deu euros. Un drama, sobretot quan tens pressa, ve l'U-bahn i t'estàs rebuscant les butxaques a veure si hi tens un euro perdut. Perquè la multa, si vas sense bitllet, no te la perdonen. Amablement t'acompanyen al caixer a treure diners. Que de temps, es veu, en tenen.

Però nou anys no han passat en va. Ara sé què és un kann-Kind, he descobert el concepte Hitze-frei, entenc perquè els guiris quan vénen a casa nostra es despitreguen i ensenyen cuixa a 18 graus, m'he acostumat a dinar a les 12 i a sopar abans que es pongui el sol, no tinc pinces d'estendre roba perquè ho poso gairebé tot a l'assecadora (ep, menys les camises del paredetrès... quan hi penso), em sembla normal que els nens aprenguin a anar amb bicicleta de pedals als tres anys i sense rodetes i m'he resignat a acceptar que sense un Termin (cita prèvia) no es pot fer gairebé res, ni quedar amb els amics. De tota manera, encara no fem Abendbrot sinó que sopem calent, rentem el cotxe només dos cops l'any, davant l'estupefacció d'alguns veïns, preparo entrepans de pa blanc als nens (oh sacrilegi) i no poso cogombre a tots els plats, per bé que la Mitjana estaria contenta. Tampoc no he après a fer pastissos de concurs, ni hem llogat un hortet als afores, ni fem grillen tots els vespres d'estiu. D'aquí a nou anys més, en tornarem a parlar. Potser aleshores només beurem cervesa i Apfelschorle, i passarem les vacances al Bundesland núm. 17, Mallorca.


9 comentaris:

  1. Ostres, jo em pensava que havies arribat sabent alemany (o havent-ne estudiant uns quants anys, almenys, que no és ben bé el mateix).
    Això sí que ha de ser dur. Però bé, a mi, amb cinc anys de carrera els Fahrkartenautomaten aquests se'm resistien igual. Al començament quedàvem tres quarts d'hora abans que sortís el tren per lluitar-hi : )

    m

    ResponElimina
  2. Havia fet l'A1 a BCN deu anys abans... és a dir, no em recordava de res! :-)
    I ara han començat a substituir les màquines per unes de més modernes que accepten targetes!!! Les clàssiques potser aviat seran peça de museu...

    ResponElimina
  3. Ja saps que la meva mare és una gran fan del teu blog... doncs l'altre dia em truca dient: saps que no sóc l'única que tinc problemes amb la màquina de treure bitllets del metro a Frankfurt? l'Eulàlia diu que cal un màster per saber-la fer servir! justament aquest proper cap de setmana venen de visita i ja están ben nerviosos per si aconseguiràn comprar el bitllet o, com va pasar l'última vegada, han d'anar a demanar ajuda a algú que els pugui entendre... :)

    Natàlia

    ResponElimina
  4. Potser una solució seria afegir-hi el botó "Tourist", cobrar-los 3€ i que vagin on vulguin!! :-)

    ResponElimina
  5. Maredetrés, els meus respectes i la meva admiració. fa quatre anys i mig que visc a Colòmbia, no tinc criatures (encara!) i no puc evitar pensar que potser no sé si viuré tants anys fora com tu o si ho faig, tindré tan bon humor com tu. uff! però bé, no sembla que la meva situació hagi de canviar, i he de confessar-te que el teu bloc em dóna ànims. no tens crisis nostàlgiques?

    ResponElimina
  6. Hola Cristina! Fins avui no he llegit el teu comentari, glups...
    Quatre anys i mig a Colòmbia han de ser com a mínim igual d'intensos que nou a Alemanya, si no més! Tu sí que ets valenta, tan lluny de Casa... Jo hi vaig tres cops l'any (a Casa), de manera que les crisis nostàlgiques que dius tu les supero ràpidament.
    El temps passa volant i avui dia marxar a l'estranger ens sembla a tots normal :-)
    Una abraçada!

    ResponElimina