Donació altruista, revenda oportunista

un contenidor de roba vella - dels "bons"

Treballar a casa té avantatges. Molts. Però també té inconvenients. El més evident, que exigeix una disciplina de ferro per establir una clara frontera entre les hores que es dediquen a la feina de veritat i les que engoleix sense pietat la feina de casa. En moments de baixa facturació com els actuals, però, permet tatxar una rere l'altre les gestions pendents que ràpidament s'acumulen a La Llista, un DIN-A4 blanc que aquesta maredetrès actualitza cada mitja hora i que mai no aconsegueix buidar del tot.

Reprenent el fil del que parlava l'altre dia sobre la roba de criatures que he preparat per donar, avui durant l'hora de dinar (que comparteixo sovint amb els documentals de la televisió alemanya) he anat a ensopegar un programa que feia una anàlisi dels contenidors de roba vella. Uns contenidors que en els últims anys i mesos han sortit com bolets. Fins al punt de trobar-ne gairebé a cada cantonada. I si bé alguns especifiquen clarament quina associació hi ha al darrere, la majoria no donen gaires pistes. Sospitós, evidentment. Però amb les presses, estic convençuda que a molts els passa com a mi: que veiem en aquests contenidors una solució cívica i moralment acceptable, a més de ràpida, a les nostres ganes (i necessitat) de desempellegar-nos de tot allò que ens sobra. Ep, i que encara és útil.

Segons el treball d'investigació d'aquest periodista, resulta que en la majoria dels casos la roba va a parar a mans d'empreses que es dediquen purament a revendre la mercaderia, com és normal per treure'n un benefici. I apel·len a la consciència ciutadana, a vegades amb fotografies de gent suposadament desfavorida, per aconseguir-ho. Amb èxit, pel que es veu. Tones i tones de roba, recullen cada mes. Un dineral, ja ho deia jo. Però fins a quin punt, no m'ho podia ni imaginar.

El director de la Creu Roja reconeixia que la informació facilitada fins ara als ciutadans ha estat més aviat tèrbola, però que les intencions de l'organisme són bones, si bé un pèl diferents del que la gent s'imagina. I és que només el 10% de la roba recollida va a parar directament a gent necessitada (a través dels punts de repartiment de la mateixa Creu Roja, o a camps de refugiats, per exemple). La resta, ni més ni menys que el 90%, es reven. La roba de més qualitat es queda a Europa. La més gastadeta, s'envia a l'Àfrica, on es ven a la població local. Tu diràs. O sigui que si un nen africà acaba portant una samarreta del Gran, no li haurà sortit gratis, sinó que amb la meva donació uns quants intermediaris s'hauran embutxacat uns quants cèntims.

Cert, la Creu Roja destina els beneficis de la recollida de roba vella al finançament de projectes socials. Però cert també que altres suposades associacions benèfiques s'aprofiten de la bona voluntat dels ciutadans per treure'n una bona picossada. Fins i tot alguns ajuntaments han vist en la recollida de roba vella una oportunitat de sanejar les finances municipals. A Essen, per exemple, la recaptació procedent d'aquests contenidors repercuteix a la baixa en la quota que els veïns paguen per la recollida d'escombraries.

En resum: en aquest país, si més no, són molts els qui s'han adonat de les oportunitats de negoci que ofereix la roba usada. Als ciutadans ens toca ara informar-nos bé abans de llençar les bosses de Klamotten en un o altre contenidor, segons si volem ajudar les ONG o omplir les butxaques a un espavilat. És clar que, aquestes bosses plenes, pesen. I el més fàcil és sempre llençar-les al contenidor que et queda més a prop. Toco fusta perquè el meu sigui dels bons.