dilluns, 5 de novembre del 2012

Maletes

Aquest bloc ha començat amb mal peu. Si més no pel que fa al timing. A qui se li acut llançar-se a l'aventura just abans de marxar de vacances? Com si fos tan fàcil trobar un moment per escriure quan un és fora de casa, sobretot si no disposa dels estris necessaris (nota: demanar-los als Reis, que són màgics i capaços de tot i més). Però semblava que si no el començava el dia d, s'acabava el món, com aquell qui diu. I és evident que no només no s'acaba, sinó que continua igual.

Ja torno a ser a casa i immersa en la rutina. Maletes desfetes, roba neta i pernil i fuets a la nevera. Com ha de ser. Perquè la tornada, en termes maletils, sempre és més fàcil. Només cal agafar el mateix que t'has endut, net o brut, més els clàssics de cada vegada: el carregament d'embotits, les croquetes de l'Aviadesís, medicaments (perquè sembla que els que coneixes de tota la vida fan més efecte) i torrons per regalar (que pesen un trumfo i mig), més els extres, del tipus pinyata per a l'aniversari de la Mitjana, un vestit de princesa, un jersei, unes sabatilles, un hule... En resum: a banda de la por al sobrepès (de la maleta, eh?), bufar i fer ampolles. I això que a falta de vint-i-quatre hores per al check-in no anàvem gaire bé. La llista de la compra per estrenar, i la roba dels nens, tota bruta. L'única opció era demanar al xofer (a.k.a. Aviadecinc) que m'acompanyés a fer la ruta de l'emigrant que torna al país d'acollida. Sense llagrimeta, però. Perquè anàvem justos de temps.

Del viatge de tornada no en diré gran cosa. O potser sí. Va ser necessari passar tota l'estona d'espera a la botiga del Barça (el Gran enganxat a la pantalla mirant resums de partits antics, la Mitjana dient vull això, vull allò, i el Petit amb cara de dir a mi ningú no em pregunta mai on vull anar). Després, berenar a base de galetes Príncipe (que, per cert, no tenen el mateix gust aquí que allà). En acabat, una estona de cua i, finalment, l'ansiat embarcament. Només dos apunts del vol: un moment de vergonya aliena quan el Gran va començar a fer "iujus" quan l'avió agafava embranzida (ho viu tot molt intensament, aquest), i quan just abans d'aterrar em vaig adonar que la Mitjana havia "decorat" la tauleta amb els seus retoladors. Però com que ja s'havia encès el senyal lluminós de cinturons cordats i els de LH de seguida es posen tontos, vaig fer veure que no me n'havia adonat i em vaig limitar a demanar-li que tanqués la tauleta i es netegés les mans liles amb un parell de tovalloletes. De les que el Petit es deleix per ficar-se a la boca i xuclar-ne el sabó. Una decisió poc cívica, ho sé. Però és que el Petit ja feia cops de cap i el Gran s'havia tornat a marejar. I encara ens quedava recollir la maleta i agafar el taxi, conduït per un senyor amb barba de set anys i turbant que em va clavar l'esbroncada del segle per no portar un maxi-cosi per al Petit. Com si fos el Calamardo i tingués quatre potes, jo. La propera vegada, facturo els nens per UPS i en menys de vint-i-quatre hores els tinc a casa.










1 comentari:

  1. Jo també he pensat ho de Les galetes Príncipe!

    Salutacions des de Heidelberg

    ResponElimina