El perquè de tot plegat

Si esteu llegint això és que he superat l’última barrera i he fet clic a publicar. És un petit pas (insignificant, més aviat) per a la humanitat, però un gran salt per a mi! Perquè la idea de fer un bloc fa temps que em ronda pel cap, sobretot des que una bona amiga d’aquí, també maredetrès, em va introduir a la madresfera. Si als efectes derivats de la trimaternitat hi sumem el fet de viure expatriada (per voluntat pròpia, oju!), la llista de temes susceptibles de ser tractats és més llarga que un dia sense pa. O sense brezel, segons com es miri.

Des que vaig marxar de Casa, ha plogut molt i m’ha canviat molt la vida. I la figura, cert, però això és un altre tema. El que vull dir és que la meva arribada a Frankfurt va desencadenar una metamorfosi en maredetrès expatriada, i ara que he sortit del capoll (interpreti’s com que les tres criatures estan col·locades en centres de dia) crec que és moment de desfer-se del vestit de seda i encarar el futur amb energies renovades. Amén. Perquè, no ens enganyem, la vida de la papallona és curta (i més en terres germàniques).

La meva intenció és, doncs, multidisciplinar. D’una banda, tornar a posar en marxa la neurona després de l’enèsima pausa per maternitat. (La pobra està artrítica, artròsica i, també cal dir-ho, una mica gandula, o sigui que qualsevol estímul per fer-li fer hores extres serà bo. I anava a dir que a mi també m’anirà bé per reciclar-me en això de la informàtica, però reciclar és clarament una exageració, perquè a banda del Word i el Trados, això de la informàtica no ho toco gaire. Per no dir gens. Amb el permís de l’Amazon, l’eBay i altres joies d’internet que em fan la vida més fàcil.) D’altra banda, compartir les lliçons apreses de la meva adaptació al nou medi, començant per les curiositats d’una llengua molt precisa i punyetera que ja comença a provocar interferències en la meva, passant per com viure i sobreviure a la maternitat en aquest país, fins al fet de pujar criatures que posen el verb al final de la frase i es queden tan amples i la constatació de no voler ser del tot d’aquí per no deixar de ser del tot d’allà.

Però no dramatitzem, que la vida a Frankfurt és agradable i tranquil·la. Vaja, avorrida, pensareu... això va a gustos, però la clau és canviar el xip. I t’adones que ho has fet quan portes unes sabatilles a la bossa per anar a casa els amics, vas amb els nens al parc plogui, nevi o faci vent o et sembla normal dinar a les dotze en punt (i et desesperes quan tornes a Casa i et fan esperar fins a quarts de tres).

No em tingueu en compte la senzillesa del bloc. L’important és el fons, diuen. A poc a poc i bona lletra.